Pilar Romera: «Les situacions límit ens fan dir qui som i de què estem fets»

La seva darrera novel·la, ‘Els impostors’ (Columna), s’ha posicionat entre els cinc llibres més venuts, i vostè ha estat viajtant molt per tot Espanya per parlar-ne. Com viu aquest èxit?

Bé, això està sent del tot inesperat, però benvingut sigui! Jo sempre dic que la carrera literària és un treball a llarg termini, una carrera de fons. Sempre hi ha qui debuta amb un èxit fulgurant, pèro les trajectòries consolidades solen fer-se llibre a llibre. Aquesta és la meva quarta novel·la, i crec que cada cop em coneix més gent, i cada cop els mitjans em fan més cas.

El ‘boom’ ha estat sobretot arran de la traducció al castellà?

Suposo que haver-me traduït jo mateixa al castellà i el fet de sortir amb una editorial del prestigi de Destino ajuda a les vendes en català. Totes les traduccions ajuden. I si fas bolos per Espanya, això fa soroll també aquí.

‘Els impostors’ es desenvolupa a la Barcelona del 1949 i va saltant en ‘flashbacks’ als camps de refugiats d’Argelers. Per què va triar aquest període històric?

Aquest període m’anava molt be per explicar el que jo volia que fos el tema de la novel·la: què és el que estaries disposat a fer en una situació límit? Una situació de la qual depengués la teva supervivència? I també la força de la mentida, de la impostura. Un camp de concentració i una postguerra dura eren l’escenari ideal per explicar-ho.

Tanmateix, no és ‘una novel·la més’ sobre la postguerra.

A Els impostors he intentat donar veu a la gent que es va quedar. No als herois lluitadors antifranquistes, sinó a la gent que, essent perdedors, tampoc tenen una ideologia excessivament marcada, però que veuen com la guerra i la postguerra fa que les seves vides, tal com les coneixien, quedin totalment destruïdes. I que hagin d’inventar-se altres vides, que hagin de viure una impostura per intentar sobreviure.

Què és el que més li interessa de la ‘gent normal’ que viu situacions límit o excepcionals?

Les situacions límit, a tots ens posen al nostre lloc. Ens fan dir qui som i de quin material estem fets.

A la trama hi juguen un paper cabdal els secrets, els enganys i les traïcions. La pitjor traïció és la que algú es fa a ell mateix?

Absolutament. Tu pots enganyar tothom, la teva família, la teva parella..., però el pitjor de tot és enganyar-te a tu mateix. Tots ho hem fet, això d’enganyar; de fet, ho fem en major i menor mesura tota la vida.

A la novel·la hi ha una suplantació d’identitat, un recurs clàssic de la novel·la negra. És que ‘Els impostors’, en certa manera, és també una novel·la negra?

En certa manera, si entenem el gènere negre en sentit ampli, una mica sí. Té un to de thriller, sobretot al final, quan la trama es fa més vertiginosa. A mi no em fascina gaire la novel·la negra policial; en canvi, m’encanta la novel·la fosca, on els personatges es relacionen entre ells amb violència, física o moral. En aquest sentit, Els impostors podria ser, si no negra del tot, sí gris asfalt.

A ‘Els impostors’ hi ha un triangle amorós, el rerefons històric que ja hem comentat, i una visita secreta del general Franco a la Ciutat Comtal. Amb tot aquest còctel, vostè condueix el lector fins a portar-lo a un final d’infart. És el tipus de novel·la que a vostè li agrada llegir?

Com a lectora sóc del tot eclèctica. M’agraden molts gèneres, i també molt el negre. També m’agrada la novel·la de personatges, de conflictes. M’han inspirat molts autors, des de Carver a Mendoza, des de Zanón a García Márquez, de Torrent a Segarra o Almudena Grandes. Molta gent.

Al llarg de tota la novel·la, juga amb les emocions del lector i el fa anar del desconsol a l’esperança. Alhora, les citacions de ‘Casablanca’ hi posen un toc escèptic i mofeta. Per què aquest contrast? I, sobretot, per què ‘Casablanca’?

Casablanca és una película mítica. Estarem d’acord que el seu guió no és excessivament brillant... Ni tan sols sabien com acabar-la! Però la química entre els actors és prodigiosa. I a més a més, és la història per excel·lència d’uns impostors. Allà tots s’enganyen, i és evident que el triangle entre Dora, Bonaventura i Miquel té molts paral·lelismes amb Ilsa, Rick i Laszlo. I el meu comissari Fuentes vindria a ser un alter ego cràpula i cocaïnòman del capità Renault.

Al final del llibre vostè incorpora una bibliografia força interessant, i llavors es comprèn per què la novel·la està tan ben documentada. Com va poder fer aquest treball?

Vaig tenir la sort que em donessin un dels ajuts a la creació literària Montserrat Roig que atorguen l’Ajuntament de Barcelona i la Unesco, i que em va permetre estar tres mesos tancada a la Biblioteca de Catalunya amb el seu ingent fons bibliogràfic a la meva disposició. Un privilegi.

Les Terres de l’Ebre també apareixen a la novel·la, oi?

Sempre, d’una manera o altra, apareixeran les Terres de l’Ebre en els meus llibres. I el meu poble, Riba-roja, la comarca... Són les meves arrels, de les que em sento molt i molt orgullosa.

En quin sentit la història de la seva pròpia família s’hi reflecteix?

Sobretot en la història dels que van haver de marxar amb la retirada cap a França. Un besavi meu va estar a Argelers amb el seu fill gran. Ell tenia una significació política gran; en canvi, el seu fill, el meu tiet avi, era uns simple soldat de la Lleva del Biberó. El Govern de Pétain col·laboracionista amb Franco necessitava els camps per a gitanos i jueus. Com a resultat, el meu tiet avi va tornar a Espanya, i el meu besavi va anar als camps de treball, i d’allà a Mauthausen i a Mèxic.

Crec que vostè té una anècdota molt bonica sobre un noi de Lleida que va poder saber coses del seu avi arran d’haver llegit la seva novel·la. L’explica?

Un noi em va comentar que li havia regalat Els impostors al seu pare. Aquest li va deixar llegir a l’avi, i després li va fer llegir a ell. Quan tots l’havien llegida, el pare li va dir al noi que anés a parlar amb el seu avi. Aquest li va explicar que de nen havia estat als camps d’Argelers, que va sobreviure i va tornar amb la seva mare, és a dir, la besàvia del noi, però que el seu pare, el besavi, va ser enterrat en aquella sorra. El noi, emocionat, em va dir: «Gràcies a la teva novel·la he conegut la meva família de debò. Mai me n’havien explicat res». Gairebé acabem plorant tots dos!