Quatre supervivents reviuen els 81 anys de la Batalla de l’Ebre

El 25 de juliol de 1938, les primeres tropes republicanes arribaven a la serra de Pàndols, concretament a la cota 705. Aquest escarpat cim s’ha convertit en un dels espais claus per entendre la Batalla de l’Ebre. El pic oferia una situació privilegiada, ja que des del seu capdamunt es podien controlar i batre els altres punts l’envoltaven, com el nucli del Pinell de Brai o part de la serra de Cavalls.

Vuitanta-un anys després, s’ha convertit en un monument dedicat a la Pau. El dau simbolitza el sol d’un nou dia, i mostra, al seu interior, el colom de la pau. L’escultura va ser construïda l’estiu del 1989 per recordar «tots els que varen combatre a la Batalla de l’Ebre». Sota del monument es poden apreciar restes d’ossos d’alguns dels milers de soldats caiguts. Els supervivents en el moment de construir el monòlit van decidir apilar els ossos i deixar-los a vistes, per recordar sempre que la seva mort no va ser en va.

La Batalla de l’Ebre va durar 115 dies, amb els quals es va decidir el rumb de la guerra. Joves amb esperances llibertàries es van trobar en una realitat ferotge i imparable. 

En aquesta serra va perdre la República i conseqüentment el món. Perquè la Guerra Civil Espanyola va ser l’antesala de la Segona Guerra Mundial. Va ser com si escalféssim l’aigua en una tassa  que acaba bullint però esquitxa el pedrís. Si t’hi fixes, aquest escalfament es produeix d’una manera lenta i silenciosa, i amb un salt minúscul i insignificant de calor es genera la tan esperada ebullició. Una cosa similar va passar amb aquests dos conflictes bèl·lics. Tot s’anava gestant des de feia temps, com l’aigua calenta, i res podia evitar l’ebullició del conflicte. L’inici de la fi. 

La lluita contra l’oblit 
Només quatre supervivents van participar en l’homenatge d’ahir a la quota 705. Amb 99 anys cadascun d’ells, retenen encara els detalls macabres i vivències ferotges d’aquells dies, passat ja, però tan presents en la seva ment. Perquè el fantasma de la Guerra mai s’esborra, així ho constatava la filla de Ramon Barons, originari de Cardona i present en la celebració. «El meu pare explica moltes històries de la guerra» comentava, «és curiós, però ara com ara, quan veu un conflicte bèl·lic als mitjans o alguna pel·lícula on apareixen armes i combats, li costa mirar la televisió». 

Quatre veus d’una història ja passada però mai oblidada, com replicava Miquel Morera, de Barcelona i membre de la Columna Masià-Companys i de la 30a Divisió de l’exèrcit republicà: «avui en som quatre, l’any passat en vam ser cinc, i l’any que ve Déu farà». Així de clar començava Morera el seu parlament que allunyat de tenir un to melancòlic recordava: «tant si val si no estem però cal manternir viu l’esperit d’aquesta celebració». 

La directora general de Memòria Democràtica, Gemma Domènech també va destacar la importància de fer aquest tipus d’actes al país per «recordar i homenatjar una generació profundament marcada per la guerra». Perquè «les guerres són el fracàs del diàleg i la negociació i Catalunya és un país de pau i de diàleg», va remarcat Domènech. Tot i que també va reconèixer  la  feina que queda per dignificar les víctimes que encara segueixen escampades per la serra de Pàndols i altres indrets del país. «Alguns pensen que anem tard però no s’ha pogut fer abans. Ara intentem fer-ho tan bé com podem perquè és una feina molt difícil on s’esmercen molts esforços i molts recursos però n’estem molt orgullosos perquè tenim resultats interessants i importants», va assenyalar la directora general respecte a la recuperació de fosses comunes.

La vida a la trinxera 
«Les pedres trencades per les explosions arriben a enterrar-los  alguna vegada. El soroll, l’intens soroll de les granades els atordeix». Aquesta és la descripció que ofereix el llibre Diari de guerra de Lluís Randé: Batalla del Segre i l’Ebre. El text continua amb «quasi tots porten un pal entre les dents, i canten per suportar l’insuportable, es diuen coses a un mateix, perquè és impossible escoltar el company que es refugia al seu costat; amb el cap entre les cames i amb les mans al cap». I acabava: «tres hores en les quals la pols es col·loca fins al fons de la gola, i no es pot beure per calmar la sequera, perquè a veure qui és el guapo que aixeca el cap». 

Aquest fragment és un bon testimoni per comprendre els 115 dies de combat que van viure aquests quatre supervivents. 

L’Artur Mercader als seus 101 anys va recordar ahir emocionat: «van morir-ne molts a les trinxeres. Al meu company li va tocar la metralla i ja no es va aixecar. Em va salvar la vida perquè si no li hagués tocat a ell, m’hauria tocat a mi». «Era qüestió de sort» li replicava Andreu Canet de 99 anys i afegia «jo tenia un àngel». Canet va estar més d’un any en cinc hospitals diferents, fins i tot el van extremunciar però finalment aquest àngel el va fer recuperar-se.

«L’inici de la fi de la guerra»
Una altra història de les que hi havia allí presents era la de Miquel Morera que es va allistar de manera voluntària amb 16 anys i de la mà del seu pare, a la Columna Masià-Companys. Quan va començar la Batalla de l’Ebre ja feia un any i mig que lluitava al front de Terol. 
Segons Morera amb 16 anys ja sentia el pes de la República «i lluitava per ella amb totes les meves forces». Perquè com va recalcat «abans amb 16 anys ja teníem les coses més clares, no com ara». Morera a part d’indignar-se amb les noves generacions també s’enfadava quan li preguntaven sobre la situació política actual. «Vam perdre la guerra perquè no hi havia unió i ara exactament està passant el mateix» afegia.
L’Artur Mercader era topògraf i s’encarregava de fer els càlculs de l’artilleria pesant. Segons ell, va ser l’encarregat de marcar «l’inici del fi de la guerra» quan el 22 de desembre del 1938 va advertir els comandaments republicans que l’artilleria que els arribava no era adequada per resistir.

 «Vaig veure l’aviació dels nacionals com donaven tombs per aquí i vaig pensar que allò aniria malament. Vaig avisar que calia marxar del front i evacuar. Es van amagar de nit i de dia van començar a bombardejar quan les tropes ja havien marxat. Vaig salvar vides», destacava. I afegia: «un comandament rus es va empipar en mi perquè considerava que no era cert el que deia, però li vaig salvar la vida».

Aquests joves soldats, ja grans, mai van assaborir la glòria de la victòria. Perquè la seva glòria es va limitar en combatre el feixisme, sempre lluitant. Per promoure la protesta, sembrar l’esperança i morir per la seva llibertat.