Sandra Leonardo: «És important que es conegui la feina que fem els investigadors»

Sandra Leonardo (1990), procedent d’Amposta, ha estat guardonada amb el Premi Joan Abelló Pascual II en la temàtica ‘Mètodes analítics en bioquímica’ per a la seva tesi doctoral titulada Development and application of colorimetric assays and electrochemical biosensors in seafood safety, codirigida per les doctores Mònica Campàs, de l’IRTA, i Ciara O’Sullivan, de la Universitat Rovira i Virgili (URV).

Quina és la base de la seva tesi doctoral?
La meua tesi es basa a contribuir al desenvolupament i a l’aplicabilitat d’assaigs colorimètrics i biosensors electroquímics per a la detecció de toxines marines (toxines del grup de l’àcid okadaic, azaspiràcids i tetrodotoxines) i amines biogèniques. Es tracta de trobar mètodes analítics fàcils d’utilitzar, de baix cost. Més concretament el meu assaig es basa a desenvolupar aquests assajos per detectar toxines marines, dintre de l’àmbit de la seguretat alimentària, en l’àmbit de peixos i marisc.

Llavors, la finalitat principalha estat descobrir tècniques d’anàlisi més senzilles?
Exactament. La finalitat és desenvolupar aquest tipus d’eines. Els biosensors se centren en fer dispositius més miniaturitzats, amb la intenció que es puguin aplicar, per exemple, al camp o en qualsevol altre àmbit, és a dir, que puguin ser portàtils. Tècniques de detecció alternatives a les que s’utilitzen convencionalment. En el nostre cas ho hem aplicat en la seguretat alimentària, i en l’àmbit de toxines marines, però, al final, l’objectiu és tenir aquestes eines, perquè si tu canvies la molècula de reconeixement, es podria aplicar en qualsevol altre àmbit. 

Per què va decidir centrar la teva tesi en aquesta temàtica?
Jo he desenvolupat la meva tesi doctoral a l’IRTA a la Ràpita, on hi ha el centre d’aqüicultura. Dins el programa d’aqüicultura hi havia el subprograma de Seguiment del Medi Marí (actualment programa d’Aigües Marines i Continentals) on treballa com a investigadora Mònica Campàs, que porta el grup de biosensors. Llavors vaig començar a treballar amb ella, fent pràctiques voluntàries, i a partir d’allí ens vam posar a treballar en aquest àmbit. Després em van donar la beca IRTA-URV-Banco Santander i vam decidir fer la tesi, la qual s’ha anat adaptant en cada moment als projectes que teníem d’investigació. 

En el moment que la recerca s’encamina cap a aquest tema, significa que té una gran importància, no?
Aquest tipus d’eines són fonamentals. Els diabètics, per exemple, que es mesuren la glucosa en sang, necessiten un dispositiu que puguin utilitzar a casa. Doncs aquest dispositiu es basa en el mateix funcionament que aquestes eines que hem investigat. El principi és aquest: tenir una eina que tu puguis utilitzar en qualsevol moment que la necessites, que sigui fàcil i que, per tant, no necessitis persones especialitzades. Per exemple, que un pescador pugui anar al mar i pugui mirar ell mateix si el seu peix és apte per al consum, d’una manera fàcil, ràpida i de baix cost. 

Ara continua treballant a l’IRTA. La investigació en aquesta línia, per tant, continua?
En aquest àmbit queda molta feina per fer. Jo em vaig centrar en tres grups de toxines marines, però n’hi ha moltes i cadascuna té la seva importància. Ara tenim el problema que amb el canvi climàtic s’estan detectant toxines que abans només es detectaven en climes més càlids, i això fa que t’hagis d’adaptar en cada moment. Cada vegada és més important tenir eines fàcils i ràpides per detectar. Ens estem centrant en això ara al treball a l’IRTA, però de feina per fer, com deia, n’hi ha molta. Per exemple, a la meva tesi jo discutia sobre que creem sistemes ràpids i fàcils d’utilitzar, i donem molta importància a això, que si pots tindre-ho en 5 minuts millor que en 15, però al final és tot un procés. Tu per detectar una cosa necessites una extracció de la mostra, i ara els problemes recauen en el fet que per extraure les toxines necessites dies. Clar, tens un mètode que en 15 minuts pots saber si hi ha la toxina, però per extraure la mostra necessites dos dies. S’ha de treballar en moltes coses encara. 

Què ha suposat per a vostè aquest premi?
El premi per a mi és el reconeixement a una feina ben feta, que em fa molta il·lusió personalment, per a mi i per a tota la gent que hi ha contribuït. Una tesi la fa una persona i és la que s’emporta el mèrit, però al darrere hi ha molta gent que m’ha ajudat, especialment la meua directora de tesi que hi ha estat molt al damunt. A banda, estic molt contenta perquè crec que és important que es conegui que hi ha gent investigant, que hi ha una feina feta al darrere, i poder donar a conèixer què fem la gent que investiguem. Perquè al final és una feina que molta gent no entén, no és com tenir una professió de dentista o metge, que tothom entén molt ràpid què fan. Quan et dediques a la recerca és més difícil d’entendre. 

I ara... què?
Aquesta és just la pregunta que crec que no vols que et fessin mai, sobre el futur. En investigació, quan fas un doctorat, el que s’espera és que després marxis a l’estranger i facis un post doctorat, i després, si hi ha sort, puguis tornar... és el procés normalment a seguir. Però en el meu cas, ara, tinc altres prioritats a la vida i la idea de marxar no és prioritària. Sé que això tanca moltes portes, per tant el futur és incert, així que ja veurem què passa.