Más de Ebre

Ebre Places i carrers porticats dels nostres pobles i ciutats

Sant Carles de la Ràpita: Plaça de Carles III, del temps de la Il.lustració

El ‘Diari’ presenta avui un nou lliurament de la sèrie ‘Places i carrers porticats dels nostres pobles i ciutats’: la plaça Carles III, a Sant Carles de la Ràpita. Joan Figuerola és arquitecte (Figuerola-Gavaldà-Romera Arquitectes) 

Joan Figuerola

Whatsapp
Fotografia antiga amb els pòrtics de la plaça inacabats. FOTO: cedida

Fotografia antiga amb els pòrtics de la plaça inacabats. FOTO: cedida

Porticat de la capçalera de la plaça, amb la Casa Laureano. FOTO: Joan Rvillas

Porticat de la capçalera de la plaça, amb la Casa Laureano. FOTO: Joan Rvillas

Plànol esquemàtic dels inicis de Sant Carles de la Ràpita. Imatge: cedida

Plànol esquemàtic dels inicis de Sant Carles de la Ràpita. Imatge: cedida

Interior del porticat de la plaça. FOTO: Joan Revillas

Interior del porticat de la plaça. FOTO: Joan Revillas JOAN REVILLAS

Edifici font, a l’inici de la capçalera porxada en semicercle. FOTO: J. Figuerola

Edifici font, a l’inici de la capçalera porxada en semicercle. FOTO: J. Figuerola

Ortoplànol de la plaça Carles III, amb
l’eix transversal des de la Glorieta al mar

Malgrat la presència humana dedicada a la pesca, la ramaderia i el comerç al port natural dels Alfacs des del paleolític, els perills provinents del mar, la insalubritat i la duresa dels aiguamolls del delta de l’Ebre no han facilitat l’assentament urbà al territori de la Ràpita. 

Després de la conquesta del compte Ramon Berenguer III l’any 1097, les monges Santjoanistes provinents de Santa Maria de Sixena van construir un convent on havia existit una ràpita, una torre defensiva islàmica. En la propietat d’aquesta comunitat anomenada la Ràpita és forma la primitiva població. 

L’origen de l’actual ciutat és de la segona meitat del segle XVIII, amb el decret del rei Carles III de construir en el lloc de pescadors de la Ràpita una ciutat anomenada Sant Carles de la Ràpita en honor seu, i un port a la badia dels Alfacs destinat a ser un important enclavament comercial a la costa mediterrània. Aquest projecte incloïa un canal de navegació des del riu Ebre a Amposta fins al port dels Alfacs, la carretera reial, la construcció de bateries defensives i l’habilitació del port pel lliure comerç amb Amèrica. La fundació l’any 1780 de la «población de San Carlos» és una iniciativa de la monarquia borbònica amb Floridablanca, secretari d’estat de Carlos III ‘l’alma mater’ de la decisió. 

Vuit anys més tard va morir el rei i l’any 1794 les obres es van aturar de manera definitiva, convertint-se en ruïnes abans de ser finalitzades. D’aquella ciutat utòpica ha persistit la traça d’un gran espai central format per dues places juxtaposades, una longitudinal com un passeig–saló acabat amb edificis porticats en semicercle, i una altra transversal amb un eix ortogonal en direcció mar-muntanya. El passeig–saló és un model urbanístic que es pot comparar amb el passeig del Prado de Madrid, un referent de la tipologia de places longitudinals seguint el model de la Piazza Navona de Roma i els circs de l’imperi romà. 

El pla urbanístic il·lustrat de la nova ciutat s’estructura a partir d’aquesta plaça paral·lela al pendent del terreny cap al mar on arribaven la carretera reial i els carrers ortogonals adaptats al relleu natural del lloc. En el punt d’inflexió tangencial entre el semicercle de la capçalera porxada i la recta hi ha un ‘edifici-font’ amb pilastres ornamentals encoixinades coronat per un frontó ornamental d’estil neoclàssic seguint el ritme dels arcs carpanells. 

Dels edificis monumentals neoclàssics del temps de Carles III queden en peu restes de la Glorieta i l’anomenada Església Nova que sembla havia de ser un edifici destinat a l’administració pública. La Glorieta és un petit pavelló exempt i inacabat concebut com un mirador vers la mar que presideix l’extrem superior de l’eix mar-muntanya de la ciutat. Aquesta perspectiva típica del barroc i del neoclassicisme s’ha perdut per la construcció d’edificis moderns en aquest eix viari. 

De la plaça de Carles III destaquen la casa Laureano i l’actual església de la Trinitat reconstruïda de nou després de l’enderroc l’any 1941 de l’església inicial, situades a cada costat dels dos extrems de l’espai porticat. Les cases de la plaça estaven dissenyades per habitatges unifamiliars de planta baixa i primer pis amb una façana ordenada per balcons, finestres emmarcades, coberta inclinada de teula i una cornisa correguda que anivella l’alçada del conjunt de les cases. Actualment algunes cases encara mantenen parts de la seva estructura inicial i recorden la vida social del món rural que es desenvolupa als porxos de la plaça. 

El primer traçat del passeig del Prado de Madrid s’atribueix a José de Hermosilla, pensionat a la ciutat de Roma per estudiar l’arquitectura i l’urbanisme de l’antiguitat clàssica i poder-ho ensenyar als alumnes de la Academia de Bellas Artes de San Fernando. L’arquitecte i assagista Fernando Chueca Goitia diu en referència a la plaça de la Ràpita: «El més sobresortint (Sant Carles de la Ràpita) és la plaça, tractada com un llarg saló, amb una testera en semicercle. Forma que ens és familiar després del Saló del Prado i que pot ser un ressò de la plaça Navona, de Roma».

Sobre les restes d’un estadi romà, la Piazza Navona va passar de ser un mercat medieval a una magnífica plaça barroca. Mentre que aquesta plaça és el resultat d’una intervenció d’esponjament del centre històric, la plaça de Carles III és fruit d’un projecte de la il·lustració amb una traça ‘ex novo’. Geomètricament perfecte i sense que les preexistències condicionessin el seu disseny, coincideix en la forma, les mesures, simetries i proporcions amb la Piazza Navona. El paral·lel és també manifest en l’eix transversal. Mentre que a la plaça romana en aquets eix es troba l’església de Santa Agnese in Agone amb la façana principal còncava, la de la Ràpita té una nova plaça oberta en ventall mirant el mar que finalitza en el mirador de la Glorieta a la part més elevada de la població.

El disseny de la plaça de Carles III és fruit de l’Acadèmia i representa un model urbanístic reeixit del temps de la Il·lustració. Com diu Paco Carles Guardia, «és el resultat d’un estudiat pla en el qual les obres inacabades es van convertir durant gairebé un segle en ruïnes; paradoxalment, com si el destí hagués volgut rendir un homenatge simbòlic als vestigis romans que van servir de patró i inspiració als seus projectistes». 

Temas

  • Places i carrers porticats

Comentarios

Lea También