Supervivents de la batalla de l'Ebre: 'No en sabem de política, només volem pau i que parlin'

Veïns de Corbera d’Ebre que van patir la batalla de l’Ebre i la postguerra expliquen com viuen el conflicte català 

17 octubre 2017 10:02 | Actualizado a 20 octubre 2017 14:30
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Assegut al bar Terra Alta, un clàssic de Corbera d’Ebre, Josep Torres, nascut el 1927, fulleja les pàgines del Diari. En portada, l’anunci de Rajoy advertint Puigdemont que disposa de cinc dies per aclarir si va proclamar la independència de Catalunya en la confusa compareixença al Parlament. És dijous, 12 d’octubre, dia del Pilar, i a la televisió del bar s’emet la multitudinària ofrena de flors a la Pilarica per Aragón Televisión. Mentre pren una infusió rep la inesperada visita del periodista.

Torres és prou conegut a Corbera, és tot un supervivent de la batalla de l’Ebre. La seva vivència ha quedat recollida a l’audiovisual on parlen veïns del poble que tanca la visita pel Centre d’Interpretació 115 Dies, vist per milers i milers de persones. Una televisió alemanya, afegeix, el va entrevistar fa uns anys per constatar que la Legió Còndor, entre ells el capità Werner Mölders –encara honrat en algun indret del país germànic– havia metrallat la població civil durant la batalla de l’Ebre.

Ell en va ser víctima, de metrallaments de l’aviació i de tres bombardejos aeris al poble. La família s’amagà durant setmanes, malvivint i pidolant menjar als soldats. «Els records són dolents, però no mos van matar».

Admet la preocupació per la situació a Catalunya, com la resta de veïns d’edat avançada entrevistats en aquest reportatge. «Hi ha dues parts en conflicte, parlen de negociar, però què volen negociar, si uns diuen ‘Sí’ i els altres ‘No’?», pregunta.

Les coses, diu, han anat molt lluny, tant que li recorden els fets d’octubre de 1934 quan l’Estat va empresonar el president Companys i el seu govern per haver proclamat l’Estat Català dins la República Federal Espanyola. «Hi ha perill, com el 34. Els de Madrid ho poden utilitzar tot contra Catalunya i aquí no tenim cap ‘agarrador’, on ens podem ‘agarrar’?» lamenta mentre recorda l’amenaça del «pocavergonya» portaveu del PP, Pablo Casado, quan va comparar el destí de Puigdemont amb el de Companys. 

«He llegit història i veig que Catalunya ha patit diversos conflictes, la Guerra dels Segadors, la Setmana Tràgica, la guerra del 36.... i què ‘s’ha lograt’?, res», sentencia. «Jo no sóc catalanista, he estat pagès i em considero un treballador. Si no t’aixeques a les set del matí per anar a treballar, ningú et donarà res. La independència? En qüestió de calés no ho veig clar, quines garanties tenim que anirem millor? Formar una nació val molts quartos». I acaba, «del que he viscut puc dir que els que manen, uns i altres, sempre han abusat del poder, sempre». 

«El dia de les ‘garrotades’  vaig recordar  la meva guerra»

Josepa Julià (Corbera d’Ebre, 1924) va passar un mal dia el diumenge 1 d’octubre, molt mal dia. Aquelles imatges de les càrregues policials dels antiavalots a Barcelona i altres ciutats catalanes li van recordar la seva guerra, la Guerra Civil, que va sofrir en edat adolescent al seu poble. I va decidir tancar la televisió. «Era com si hi tornéssim... aquelles garrotades, vaig pensar en la guerra, com si hi tornéssim a estar!».

«Miri, el dia del Pilar vaig posar la televisió de Saragossa –Aragón Televisión– i a vegades poso les cadenes d’aquí –de l’Ebre– que expliquen coses dels nostres pobles». Del conflicte obert a Catalunya no en vol saber gaire cosa més. «Jo no sóc de res, ni dels uns ni dels altres. Només vull pau i que tothom sigui amic. No vull mal a ningú. De política i tot això ni en sé ni en vull saber, sóc molt gran...me’n recordo més del que vaig passar a la Guerra Civil».

Josepa conserva vius records del domini del comitè revolucionari al poble l’any 1936, quan van obligar la gent a cremar tots els objectes religiosos a la plaça de l’Església, de l’entrada de les tropes franquistes, els ‘nacionals’, dos anys després, l’abril de 1938, i, sobretot, de l’esclat de la batalla de l’Ebre, a partir del 25 de juliol del mateix any, festivitat de Sant Jaume.

«Aquell dia, a la tarda, van caure al poble les primeres bombes, al carrer del Doctor Ferran. El vent de les bombes (l’ona expansiva) ens va tirar dins un celler. Les bombes van matar una senyora i al seu noi li van badar la cara. Al final del carrer Molí van matar a un altre home, que en sentir el soroll va sortir al carrer i el va xafar una bomba. A ell i a dos soldats. Van estar tota la nit al carrer morts tapats amb mantes. L’endemà va començar el xoc a Corbera entre els dos exèrcits, les bales brogien, allò si no es veu, no es pot creure».

Enmig de bombardejos constants, un projectil va destrossar l’habitació de casa seva. La família va fugir als masos, en condicions deplorables, i més tard van aconseguir, «passant una por que no es pot explicar», creuar un fràgil pont metàl·lic sobre el riu Ebre a l’altura de Flix fugint d’una mort segura per culpa dels bombardejos. Van passar nit al cinema de Cornudella de Montsant gràcies a les gestions del seu alcalde i l’endemà van continuar camí fins a Tarragona on van aconseguir un salconduit per a poder ser reallotjats en un habitatge particular coma refugiats de guerra.

Tots mullats, sense farcells, maletes, ni calçat la Josepa, la família formada per cinc membres va arribar a Torrelavit (Penedès), el municipi que els hi havien assignat. Acabada la guerra, el pare va decidir tornar al poble. «Vam dormir dos anys en una pallissa i tres anys menjant d’anar a buscar bales i metralla». Que no torno mai més, repeteix.
 

«Si apliquen el 155, hi haurà detencions i anirem enrere»

Jaume Bases (Corbera d’Ebre, 1931) i Jaume Antonio (Corbera d’Ebre, 1929) passen el matí a la llar de jubilats, al costat de la carretera, on encara pengen cartells de l’Assemblea amb llegendes com ‘Hola República’. A la televisió del local, també l’ofrena de la Pilarica a la capital aragonesa. Antonio és pessimista davant la situació actual a Catalunya. Hi veu, malauradament, moltes similituds amb la seva infantesa. «Només falten les escopetes», assegura. «De gent al carrer, n’hi ha molta més ara, hi ha hagut moltes més manifestacions que no pas llavors. En aquella època, recordo un dia amb molta gent al carrer per fer front a la possible arribada de les patrulles revolucionàries».

Antonio tem que l’Estat apliqui l’article 155, s’ordenin detencions, Europa no intervingui «i Catalunya torni 40 anys enrera». «La força la tenen ells a la mà i si no es podia arribar al final el millor hauria estat no començar».

Bases és més optimista. «No n’estic de preocupat, que em queden pocs anys a mi!», somriu. Insistim. «Ho veig malament, de Catalunya marxen les empreses, no hi ha prou jornals, de què es viurà?», pregunta. «No hi veig solució al conflicte, un no ho vol arreglar i l’altre tampoc ho vol arreglar». De nen, la família de Bases va haver de marxar de casa fugint de la batalla de l’Ebre. Acabada la guerra –era encara un nen– ja es va posar a treballar al camp. Ara ja fa més de 10 anys que està de vacances, diu satisfet.

«No m’agrada el que està passant,  ni per una banda  ni per l’altra» 

De petita, Anita Montaña (1939) jugava amb les seves amigues entre les runes del nucli antic de Corbera d’Ebre, avui el Poble Vell. «Menjàvem pa florit i xocolata, agafàvem pedres i fèiem casetes i focs on simulàvem que hi cuinàvem amb els estris de la cuina que agafàvem de casa... no sé com no ens van fer mal», recorda. De la seva infantesa guarda un record rialler però prega que «allò –la Guerra Civil– no torno mai més».

Avui viu l’actualitat catalana amb neguit. S’indigna amb les «garrotades» repartides pels antiavalots l’1 d’octubre i s’entristeix quan pensa que potser hauria de necessitar un passaport per desplaçar-se a Logronyo, on viu la seva filla, que també pateix la pressió del ‘procés’. «No m’agrada gens els que està passant, ni per una banda ni per l’altra. Uns per desobeir i els altres per no voler entendre’s. Jo no hi entenc de política i no tinc la solució, només demano pau i que parlin».

Creu que el Govern de la Generalitat ha anat tan lluny amb la convocatòria i celebració del referèndum perquè així la seva veu podia ser escoltada, i tot i considerar el referèndum com no vàlid, defensa que si no s’hagués celebrat «ara no s’estaria parlant del conflicte». Sobre el futur, no pot fer vaticinis. «Visc sola, i de moment estic tranquil·la, però parlo molt amb la meva filla». 
 

Comentarios
Multimedia Diari