Tortosa, la ciutat on els monuments canvien de lloc

La Llotja, el Palau Oliver de Boteller o la Font de l’Àngel són alguns dels elements que es troben avui en un emplaçament diferent d’on es van construir 

05 abril 2021 09:59 | Actualizado a 05 abril 2021 10:47
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

La propera reubicació de la font de la plaça de l’Ajuntament al Parc Municipal Teodor González suposa una nova mostra d’un fenomen tortosí ben peculiar: el trasllat de monuments des del seu emplaçament original fins a un altre punt de la ciutat. Sense dubte el cas més conegut i paradigmàtic és el de la Llotja, edifici medieval (segle XIV) situat originalment a la vora del riu Ebre (al costat d’on avui està el mercat) i des de 1932 ubicat també al Parc Municipal, on es va traslladar pedra per pedra. La llotja era un punt neuràlgic d’entrada i sortida, i eixugament, de les mercaderies que arribaven pel riu Ebre. Ara s’utilitza com a Casa dels Gegants. 

«És remarcable perquè no és un fet aïllat, són una suma de casos», comenta al Diari Albert Curto, director de l’Arxiu Comarcal del Baix Ebre. Un fenomen que s’observa quan la ciutat comença a créixer i especialment a partir del segle XIX i principis del XX, per diferents casuístiques, principalment reformes de caire urbanístic. «És un mal menor, perquè sempre és millor traslladar que destruir, però no seria la solució», comenta Curto. Un exemple de destrucció serien part de les muralles que protegien la ciutat, que a la seva vegada havien aprofitat làpides i elements romans i àrabs. «És conegut que, per exemple, part del l’aixecament del Parc Teodor González es va fer amb restes d’enderroc d’aquestes muralles», comenta l’arxiver. 

«El trasllat no és una solució perquè tot es descontextualitza, el lloc on està un monument ens parla de la seva funcionalitat i la seva història. I en el trasllat, a més, sovint es perden elements», remarca Curto. 

És el cas de la Font del Àngel (1440) de la Plaça de la Font, ubicada originalment al que ara és la Plaça Agustí Querol. Després de ser desmuntada al 1882 per una reforma urbanística i guardada al museu municipal, als anys setanta del segle passat es va posar a un lateral del Palau Oliver de Boteller (seu del Departament de Cultura de la Generalitat). «En el procés ha quedat desproveïda de diversos elements i es troba en un lloc on passa desapercebuda», comenta Curto. 

El mateix Palau Oliver de Boteller (segle XV), si més no la façana, es va traslladar també pedra per pedra des del seu emplaçament originari a la façana fluvial, on s’ubicaven els edificis més representatius de la ciutat, fins on es troba ara, al proper carrer Doctor Ferran. 
Un altre cas és l’església del Roser. Ubicada inicialment a la vora de l’Ebre al marge esquerre, es va enderrocar a principis del segle XX per a construir la rampa de pujada al pont de l’Estat, juntament amb altres elements importants de la ciutat com l’antiga Plaça de les Cols. Així, es va decidir aixecar de nou el temple a la riba dreta, al barri de Ferreries, que es va haver de reconstruir després de la Guerra Civil. 

De l’edifici original al marge esquerre només queda una portalada del segle XVII, que ara no és l’entrada principal al temple, sinó que es troba a un lateral i passa bastant desapercebuda, a la pujada al pont. 

Altres portalades també s’han conservat mentre que l’edifici al que donaven entrada ha desaparegut. És el cas d’una porta interior renaixentista de l’Ajuntament Vell, que ara es troba a l’antiga Església de Sant Domènec (abans museu municipal i ara Centre d’Interpretació del Renaixement), o la portalada de l’antic seminari (que després va ser l’institut del carrer Montcada), del segle XVIII, la qual s’ha reubicat des del 2017 al mig de la plaça Gerard Vergés, on hi ha la seu de la Generalitat a les Terres de l’Ebre. 

Hi ha casos menys coneguts, com l’estructura circular de ferro que hi ha a la pujada al castell de la Suda des del Rastre i que formava part d’una fàbrica de gas desapareguda, que s’ubicava on ara hi ha el col·legi de la Mercè. O el brocal del pou de l’Ajuntament Vell, ara al claustre de la catedral de Santa Maria, segons detalla Curto al Diari, qui insisteix en què el trasllat d’elements és sempre millor que deixar-los perdre, «però tota mudança és un remei a mitges i sovint a cada bugada es perd un llençol».

Les restes d’una basílica paleocristiana
Més sorprenent és encara la realitat actual de dos elements que es poden trobar al Parc Teodor González totalment descontextualitzats i sense cap cartell que en detalli el seu origen, antiguitat i rellevància. Es troben prop de la Llotja i es tracta d’un ull de bou o rossetó de l’antiga església del seminari del carrer Montcada (segle XVIII), reconvertit com a base d’un estany artificial; i les restes dels fonaments d’una basílica paleocristiana (segle VI), que van ser descobertes durant les obres de construcció del pàrquing soterrani de la plaça Alfons XII i traslladades al parc l’any 1988.

Comentarios
Multimedia Diari