Una investigació conclou que el Delta de l'Ebre té un mínim de 8.000 anys

Un estudi de l’investigador de l’IRTA i el Centre de Canvi Climàtic de la URV (C3), Xavier Benito, conclou que el delta de l’Ebre té un mínim de 8.000 anys de vida. Una certesa que rebat la hipòtesi més estesa segons la qual el delta no tindria més de 2.000 anys, ja que en l’època romana la desembocadura del riu tenia forma d’estuari, fins arribar a l’altura de Tortosa, que disposaria de port marítim. «Una hipòtesi basada en textos històrics, que són importants, però que calia contrastar-ho amb dades empíriques», explicà ahir al Diari el mateix Benito.

Així, s’han pres mostres de sediments en diversos punts del Delta, fins a una profunditat de vint metres, i amb els resultats en dos d’aquests testimonis s’han pogut extreure les primeres conclusions de l’estudi, eix de la seva tesi doctoral. Benito ha analitzat mostres separades entre elles a una distància de vint centímetres per detectar l’existència d’uns microorganismes unicel·lulars propis d’ambients deltaics. Un cop detectats s’ha determinat la seva edat mitjançant la tècnica del carboni-14.

D’aquesta manera s’han descobert microorganismes d’entre 7.500 i 8.000 anys d’antiguitat al subsòl del delta de l’Ebre, concretament al punt de mostreig situat a l’altura de l’illa de Gràcia, al cor de l’actual Delta. En el segon punt de mostreig, situat al terme de Sant Jaume d’Enveja, i més a prop de la desembocadura, els microorganismes tenen una vida de 2.000 anys, aproximadament.

Per a l’investigador, el resultat «mostra que al llarg dels últims milers d’anys, el delta de l’Ebre s’ha pogut adaptar a les fluctuacions climàtiques que hi hagut». En canvi, a dia d’avui, lamenta, el Delta no actua com a tal i el riu Ebre tampoc ho pot fer. «Ens trobem amb una conca amb centenars de preses que impedeixen la circulació natural de sediments».

Un fenomen, recorda, que incrementa l’enfonsament de la plataforma deltaica.

Benito explica que l’escalfament sobtat del planeta fa difícil generar models d’adaptació futura per la manca d’anàlegs, però apunta que «retornar, el màxim possible, a dinàmiques naturals» dels propis sistemes pot ajudar a la seva adaptació.

En aquest sentit, cita, per exemple, la importància de garantir les aportacions dels sediments del riu Ebre, un fenomen que s’ha vist molt limitat des de la construcció dels embassaments. O també com ha canviat aquest espai a partir del correu de l’arròs fa 150 anys i com hi influeix el canvi climàtic.