Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Una reflexió visual sobre la censura a Amposta

Amposta. La videoinstal·lació ‘Jo soc allò prohibit’ d’Isaki Lacuesta es pot visitar a Lo Pati-Centre d’Art Terres de l’Ebre

Sílvia Fornós

Whatsapp
L’artista gironí Isaki Lacuesta. FOTO: CEDIDA

L’artista gironí Isaki Lacuesta. FOTO: CEDIDA

«Volia saber fins a quin punt desconeixem les lleis que afecten la llibertat d’expressió perquè ara estem en un moment en què aquesta llibertat sestà fent més estreta perquè hi ha més casos de denúncies, censures i prohibicions». Amb aquestes paraules el director de cinema, guionista, artista visual i creador transversal Isaki Lacuesta (Girona, 1975) descriu la videoinstal·lació Jo soc allò prohibit que invita al públic a reflexionar sobre la censura i la prohibició d’imatges i idees en la història d’Espanya des de l’any 1977 –any de les primeres eleccions democràtiques– fins a l’actualitat. Lacuesta parteix d’una premissa: «Tota societat es defineix a partir de l’autoimposició de límits. Som allò que delimiten les nostres prohibicions».

«No parteixo de la vocació de crítica, fins i tot penso que quan la tens també està bé distanciar-se»

Així doncs, l’artista va decidir crear aquesta videoinstal·lació amb l’objectiu de «compartir aquest coneixement i fer-ho de forma informativa i, a la vegada, sensorial, és a dir, que aquest sistema de prohibició fos accessible en tota la instal·lació a través de la confrontació interactiva d’aquestes imatges i idees, perquè l’espectador que vulgui veure-les hagi de fer-ho de forma activa».

Imatge de de la videoinstal·lació ‘Jo soc allò prohibit'. FOTO: J. REVILLAS

L’exposició es podrà visitar fins al 3 de maig a Lo Pati-Centre d’Art Terres de l’Ebre, a Amposta, i posteriorment continuarà la itinerància pels altres Centres de la Xarxa d’Arts Visuals. El projecte va resultar guardonat amb la 5a edició del Premi de Videocreació, un reconeixement que consisteix en la coproducció d’una obra de videocreació entre la Xarxa de Centres d’Arts Visuals de Catalunya, Arts Santa Mònica, el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i LOOP Barcelona. El premi té com a propòsit promoure el treball d’artistes que destaquen pels seus plantejaments innovadors en el procés de creació en el món de les Arts Visuals.

La perspectiva

Jo soc allò prohibit proposa un recorregut per la cartografia de la prohibició i dels seus imaginaris a partir d’una cambra fosca, les parets exteriors de la qual són miralls. A l’interior, l’espectador accedeix a una extensa recopilació de materials prohibits a l’Estat espanyol al llarg dels darrers quaranta anys tals com cançons, pel·lícules, fotografies, articles, poemes, piulades i molts altres.

«La idea és compartir informació i que cada espectador es pugui confrontar amb idees que són contràries a les seves»

Reflexió

En aquest sentit, l’artista Isaki Lacuesta assegura que «no parteixo de la vocació de crítica, inclús penso que quan la tens també està bé distanciar-se». Continua explicant que «la idea és compartir informació i que cada espectador es pugui confrontar amb idees que són contràries a les seves, és a dir, m’agrada la idea que l’espectador que arribi amb ganes de prohibir-ho tot, vegi que aquestes prohibicions a vegades són incompatibles, i que l’espectador que està en contra de les prohibicions que es trobi amb continguts que l’ofenen».

Imatge de de la videoinstal·lació ‘Jo soc allò prohibit'. FOTO: J. REVILLAS

I és que Jo soc allò prohibit engloba tota mena de continguts –explica l’artista– «des de pro nazis i antinazis que han estat prohibits per motius diferents fins a pro i antifeministes, passant per independentistes i contraris a la independència; i que l’únic que comparteixen entre si és una condició aliena a la seva naturalesa d’imatge, que és el fet d’haver estat prohibides».

Sobre el procés de recopilació d’aquest material, Isaki Lacuesta explica que «he comptat amb els investigadors Núria Gómez Gabriel, teòrica de la imatge, i Mario Santamaría, ciberartista, perquè m’ajudessin amb la recerca».

En la videoinstal·lació les imatges prohibides fugiran de l’ull de l’espectador gràcies a un software que les farà saltar cada vegada que aquest intenti mirar-les. L’espectador quedarà confrontat a les imatges com Perseu davant la Medusa.

Com a banda sonora, l’espectador pot escoltar el resultat de les respostes de diverses personalitats del món de la música davant la pregunta: «Podries cantar-me alguna cosa que no es pugui cantar a Espanya?». Les respostes són de músics com: Pau Riba, Maria Arnal, Albert Pla, Maria Rodés, Santi Balmes o Refree, entre molts altres.

Com a epíleg, la instal·lació de Lo Pati-Centre d’Art Terres de l’Ebre ofereix un espai informatiu on els visitants poden accedir a entrevistes a l’advocat Benet Salellas, el periodista David Jiménez, l’artista i comissari Pedro G. Romero i el músic Albert Pla, que aborden el tema de la censura en els seus camps professionals.

Sobre l’evolució de la censura, l’artista gironí assegura que «el moment en què estem ara és infinitament més petit en relació amb la quantitat de censura i prohibicions que hi havia a la Transició».

Lacuesta recorda que «cada número de la revista El Papus rebia denuncies de forma sistemàtica, i ara en el cas d’El Jueves hi ha prohibicions però són molt menors». Dit això, el creador identifica tres moments d’increment de les prohibicions: «El moment de la Transició, entre 1977 i 1983, en què encara hi ha una gran quantitat de prohibicions amb l’agreujant que en molts casos són judicis militars; el segon moment és entre el 1998 i el 2003, una etapa marcada per la por al terrorisme; i per últim els darrers cinc anys on a Espanya hi ha hagut un augment molt notori de denúncies». Per últim, l’exposició Jo soc allò prohibit també cerca la corresponsabilitat de l’espectador. Al respecte, Isaki Lacuesta afirma que «en l’àmbit teòric som corresponsables i m’agrada pensar que és així, perquè contràriament és molt difícil que puguem canviar-ho, si és que volem canviar-ho i aquesta és la pregunta que hem de fer a l’espectador».

Temas

Comentarios

Lea También