Veus femenines entre vells arxius

Els arxius són una font directa de documentació històrica. Més que un simple conjunt de documentació produïda o rebuda, resulten un tros d’història tangible. Però si la història l’escriuen els vencedors, com s’acostuma a dir, les vençudes al llarg de totes les guerres han sigut sempre les dones. 

No obstant això, les figures femenines sí apareixen a la documentació, encara que en alguns casos no siga per mèrits propis sinó com a víctimes d’injustícies. Algunes dones ebrenques han passat a la història i són més conegudes com, per exemple, Càndia Mola «La Titaya», heroïna de la Guerra del Francès a Tortosa o Rosa Maria Molas, fundadora de les Germanes de la Consolació a la capital del Baix Ebre. D’altres més anònimes, però, han quedat oblidades.

«Hi ha dones que formen part de l’ideari col·lectiu, però fins ara s’ha fet poc esforç d’anar a les fonts directes», explica l’historiador i director de l’Arxiu Comarcal del Baix Ebre, Albert Curto. L’Orde de l’Atxa, orde honorífic concedit suposadament per Ramon Berenguer IV a les dones defensores de Tortosa durant el setge de 1149, és una d’aquestes figures. «Però és més aviat una llegenda. No té documentació fefaent», precisa en la mateixa línia  l’historiador Roc Salvadó.

Els llibres i les referències bibliogràfiques han contribuït a fer perviure certes figures en detriment d’altres. En paraules de Curto, «hi ha molts personatges que són importants i amb contingut, però que en la bibliografia no estan recollits». El llibre Vides aixorejades, amb articles dels historiadors Albert Curto, Emeteri Fabregat, Enric Querol, Roc Salvadó i Jacobo Vidal, recull un bon grup de personatges, alguns molt coneguts com Cristòfol Despuig, Federico Pastor i Lluís o Joaquín Bau però d’altres totalment inèdits, amb l’ànim de conservar una petita memòria de personatges que formen part del patrimoni humà de les Terres de l’Ebre i que estan desats a l’oblit. Algunes de les dones que recollim a continuació, així com els seus contextos històrics, es troben en aquest interessant volum. Totes elles tenen en comú el fet que encara avui poguem resseguir els seus passos per la documentació que ha reflectit algun aspecte de la seua vida, obra o tragèdia particular.

Antònia na Celma
Durant l’Edat Mitjana a Tortosa tingué lloc un cas que, com explica l’historiador Albert Curto, demostra que la convivència de les tres cultures a la ciutat no era tan pacífica com s’acostuma a explicar. Per evitar el mestissatge, es prohibien les relacions carnals entre membres de les diferents comunitats i es considerava un crim una relació entre cristians i sarraïns, especialment si la dona era la cristiana. A la Tortosa del 1387, Antònia (àlies na Celma), casada amb Francesc Celma, va ser acusada d’intimar amb un sarraí, el jove Bugurro. Per la documentació de l’època, es desprèn que va causar un enrenou a la ciutat. Durant l’interrogatori, la tortosina, que vivia a Remolins, va admetre que coneixia a Bugurro per ser amic del seu marit, ja que anaven a pescar junts, i en alguna ocasió havia anat a casa. Només una vegada ella hauria anat a casa del sarraí per anar a buscar el seu marit. No obstant això, la van acusar d’intimar amb ell, afirmant que se’ls havia vist junts a la Xiquina i a l’horta de Pimpí. El 1387 la vida anònima d’Antònia va protagonitzar a la Tortosa del moment un vertader enrenou administratiu i judicial i un gran trasbals social. Finalment va ser exculpada per falta de proves.

Maria Maldonada
L’historiador Curto explica que és molt estrany que als documents aparegue el nom concret d’una prostituta. A Tortosa en trobem una, Maria Maldonada, que exercia la prostitució a mitjans del segle XV. El poc que es coneix d’ella és gràcies a un procés en què va ser requerida com a testimoni. Es tractava d’esclarir la vinculació d’un crim, la mort de Jaume Eiximeno, amb tres fugitius, relacionada amb el bordell on treballava Maria. És per això que van prendre-li declaració, un fet inusual a causa de la poca credibilitat que tenien les prostitutes. De la vida de Maria es coneix molt poc, però sí hi ha alguns detalls curiosos, com ara que quan arribava Setmana Santa ella i les seues companyes eren recloses a l’hospital per tal de no exercir la professió aquests dies sagrats i evitar la seua presència a la ciutat. El municipi cobria les despeses d’aquests dies, i elles havien d’anar totalment tapades. 

Les Bladeres
Dos segles més tard, la caça de bruixes també va arribar a la Tortosa del 1600. És per exemple el cas de «les Bladeres», Joana i Tomasa Bladera, mare i filla i veïnes de Remolins. Se les va responsabilitzar de la mort de Josep Vidal el 1656. Aquest, en trobar-se malalt, va fer cridar una fetillera i va dir que la causa del seu mal eren unes bruixes que l’havien fet un embruix. Abans de morir va acusar quatre dones, entre les quals les Bladeres. Aquestes també van ser acusades de diversos episodis de «bruixeria», com de dolors sobtats o que un nadó deixés de mamar durant dies. Per contrarestar la mala influència de la bruixeria, a Tortosa es portava la víctima de l’embruix a la presència del rector de l’Església de Sant Jaume, mossèn Talarn, que coneixia les arts de l’exorcisme. Es desconeix si les Bladeres van ser finalment condemnades o no, però es tracta d’un bon exemple que reflecteix la ignorància i crueltat de l’època.

Sor María de Ágreda
La dècada de 1640 a 1650, durant la Guerra dels Segadors, és probablement una de les més fosques de la història de Tortosa. Una revolta, una contrarevolta, tres setges, dos assalts, un saqueig, i una pesta és el balanç d’aquells anys. Com detalla l’historiador Roc Salvadó, sense ser tortosina, durant la Guerra dels Segadors Sor María de Ágreda va pregar per Tortosa i va ser una veu femenina que des del convent va aconsellar un dels monarques més poderosos de la seua època, Felip IV. 

Felip IV, molt afeccionat als convents, va conèixer-la el 1643, quan va visitar la seua comunitat. Impressionat pel seu bon sentit i dots naturals, va repetir la visita després i va decidir convertir-la en la seua corresponsal, transformada així en una espècie de consellera, no únicament en qüestions espirituals sinó en afers com la mateixa política i el setge de Tortosa, fins a la mort de sor María el 1665. Es conserven fins a 600 cartes entre ells.

Emilia Garcia
A finals del segle XIX i principis del XX, Emilia Garcia Riba, vídua de Joan Delsors, pot ajudar a recordar l’esforç d’una gran quantitat de dones per tirar endavant el negoci dels seus marits en quedar-se vídues. Emilia Garcia es va casar amb Joan Delsors amb només 18 anys i va enviudar només dos anys després. Amb 20 anys, va haver de fer-se càrrec de la important empresa, dedicada a l’oli. La va dirigir prop de 30 anys. Va morir amb 46, el 1925.

Com explica el professor Emili Llorente al treball «El mercat de l’oli a Tortosa abans de 1938», publicat a la revista Recerca, «de  les  poques  situacions  econòmiques  on  la  comarca  de  Tortosa  ha  estat  a  punt de reprendre la modernitat econòmica, una d’elles ha estat lligada a la indústria de la producció i comercialització de l’oli. Aquesta circumstància es va produir durant els anys que van des de 1875 fins el 1920». No són poques les empreses que porten per nom «Vídua de...». L’Arxiu Comarcal del Baix Ebre guarda facturació de l’empresa de Delsors i correspondència d’Emilia Garcia. «Una dona que tingués una empresa pròpia no la hi ha, però en aquest sentit les vídues van fer un paper important», precisa Curto. 

Fina Mar
Un cas a banda és el de l’escriptora i poetessa canareva Fina Mar, molt desconeguda encara, i que va lluitar per ser el que realment volia ser. El seu nom real era Josefina Martínez-Aguado i Guerra (nascuda a Madrid entre 1899 i 1900) i va arribar a Alcanar cap a 1914 perquè el seu pare, l’advocat Tomàs Martínez-Aguado, va ser secretari de l’ajuntament. La família es va instal·lar al carrer de Càlig número 19. 

Josefina era una noia molt estudiosa i preocupada pel sentimentalisme de la gent del poble, com explica l’historiador d’Alcanar, Jordi Sancho. Aviat va entrar en els cercles culturals de la zona, guiant-la el canonge Matamoros, i va demostrar una gran sensibilitat. Era també molt religiosa i patia d’epilèpsia. Tot apunta que els seus dies els va acabar internada en un sanatori, morint als anys cinquanta. Va publicar diversos llibres i alguns dels seus poemes es poden rescatar a la revista cultural tortosina La Zuda i a la canareva Terra Nostra. La mar d’Alcanar i una visió romàntica del poble que tant va estimar marcarien la seua obra.