Àngel Martí: «Abans, sense mòbils, hi havia una relació més directa entre pares i fills»

Àngel Martí (l’Ametlla de Mar, 1966) és diplomat superior en Criminologia, Tècnic en Protecció civil i gestió d’emergències i Màster en Seguretat Pública i Privada. Com a escriptor ha publicat, entre altres, un conte infantil, un diccionari informal de la parla calera i la novel·la Llàgrimes de sal. El vol del xarlet. La seva última obra Pells de sorra i escates (Editorial Comte d’Aure. Col·lecció Cadre Noir) recupera alguns dels personatges de Llàgrimes de sal, encara que té entitat per si mateixa. És una història teixida entre L’Ametlla de Mar, Barcelona, Tenerife i Israel, embastada per les olivines de la deessa Timanfaya. Contraban d’haixix, terrorisme, amors passionals, supersticions i lluites existencials que transcorren en els anys 80. Àngel Martí és actualment sotscap de la policia local de l’Ametlla de Mar.

Vostè ve de família de pescadors?
Tota la meva família són una saga de pescadors, de tota la vida. Fins i tot jo, la meva primera feina va ser anar a la mar. I després ja vaig opositar a la policia. Però pescar continua sent el meu hobby i el meu fill també m’ha sortit pescador. Moltes de les vivències que explico a la novel·la  han succeït realment.

«Jo, que soc un ateu convençut, tinc claríssim que el destí està escrit. Un ha de morir quan li toca i li passa el que li  ha de passar»

Presenta dues famílies de diferent condició social però amb el mateix problema, la droga. Entrava molta als anys 80?
Molta. Desembarcaven a les platges de l’Ametlla. De fet, jo al 90 vaig entrar a la policia local i gairebé cada setmana fèiem aprehensions de 1.000 o 2.000 quilos. 

Haixix?
Sí. I en alguna ocasió també contraban de tabac. Ara no entra tant haixix per la pressió policial a tota la part del Delta i també per la feina de la Guàrdia Civil per a detectar les embarcacions. Encara n’hi ha, però no és el nivell dels anys 80-90. Era brutal.

També reflecteix el moment difícil de l’adolescència. Pensa que no ens preocupem prou?
Més que res, crec que és un problema d’estar cansat de discutir. I la meva opinió és que abans hi havia una relació molt més directa entre pares i fills quant a converses perquè no existien els mòbils ni les xarxes socials. Sobretot als pobles, en les famílies de pescadors i caçadors, perquè tampoc no hi havia activitats extraescolars i els fills estaven a casa o anaven a pescar. I tot això desgraciadament s’ha anat acabant pels mòbils, que tenen la seva part bona però també dolenta.

Com va saber de la llegenda de les llàgrimes de Timanfaya?
Perquè el pare de la meva companya és de Tenerife. Ella em comentava que de petita anava a buscar olivines a la platja amb el seu pare. I en tenia una de guardada. Me la va ensenyar i a partir d’aquí vaig començar a investigar. Vaig pensar que era una forma bonica de poder lligar la història. 

Entre Tenerife, Barcelona, l’Ametlla de Mar i Israel. Per què Israel?
Té la seva història. I tots els fets que explico d’Israel són reals.

L’atac terrorista també?
També. Canvio els personatges, però el nom del terrorista és real. Em vaig documentar i els fets van succeir en aquell moment, aquell dia i aquella hora. Jo desconeixia absolutament el món jueu i ara fa vuit anys que estic amb la meva actual parella, que és jueva conversa. Era de Barcelona i als 18 anys va marxar a Israel.  

«Als anys 80 desembarcaven molt haixix a les platges de l’Ametlla. Gairebé cada setmana fèiem aprehensions»

Com la Hanna.
La història me l’invento, però té una base real. He estat gairebé dos anys documentant-me perquè no parlés només de la cala, sinó per donar-li una mica de caràcter internacional i poder arribar als lectors jueus o a persones interessades en el coneixement del món jueu, amb les seves tradicions.

En un moment determinat Tamir, un dels personatges, diu que el demà no existeix a Israel. Pensa que pot existir amb dos estats?
Jo tinc la sort que tots els jueus que conec estan a favor de l’Estat palestí. 

Per acabar el conflicte.
Sí. Si no, no s’acabarà mai. I mentre estigui Netanyahu al poder no s’acabarà mai. Allí passa una cosa i és que gairebé tots els que van als territoris ocupats són jueus ortodoxos o russos que no tenen cap futur al seu país i marxen cap allà amb l’excusa de ser jueus. 

I en la mateixa línia, recupera l’atemptat d’Hipercor, d’ETA.
Perquè el lector s’adoni que, d’alguna manera, nosaltres també hem patit el terrorisme. També hem viscut així. No és una cosa única de països de fora sinó que s’ha d’anar molt amb compte perquè en qualsevol moment esclata en qualsevol país.  

Pensa, com en Pedro, que el destí està escrit?
Totalment. Jo, que soc un ateu convençut, tinc claríssim que el destí està escrit. Un ha de morir quan li toca i li passa el que li ha de passar. Si no, moltes coses que faig no les faria.

Aleshores, no cal esforçar-se.
No. No ho dic en aquest aspecte. Ho dic en l’aspecte d’aquesta por a morir que tenim, per exemple, ara amb la Covid-19. Por que et passin coses o a sortir a la mar amb tempestes. Però per arribar a aquest destí, a la vida moltes vegades et trobes bifurcacions i has de triar si agafes la de la dreta o la de l’esquerra. El destí final de tot no canviarà, però la teva vida des d’aquella tria sí. Pots anar triant el camí, que serà més planer o farà més pujada.

La Covid-19 ha acabat amb els sopars a la fresca a l’Ametlla?
Tenim la sort que hi ha molt pocs positius. També és veritat que s’ha fet una feina de control bastant important i la gent respecta molt. No surt tant i opta més per fer sopars a casa, amb persones que saben que estan bé. I també influeix l’horari de tancament, és clar.