Moltes demostracions d’oficis antics es poden admirar en les fires d’artesania que se celebren a molts pobles i ciutats. Però poder veure tot el laboriós de la gent del camp en allò de separar el gra de la palla, és un privilegi no a l’abast de tothom. I això és el que ahir diumenge, durant tot el matí va mostrar el poble de Pla de Cabra: la Festa de Batre. Una diada curulla de records per als més grans i una descoberta per a la gent més jove, que també es va donar cita a l’era de l’Elvira, escenari de la demostració.
Menys públic que en anteriors edicions, que en sumen una trentena. «La pandèmia va fer que no hi hagués Festa de Batre el 2020 i a l’any passat fos testimonial, la qual cosa ha trencat una mica el poder de convocatòria», admet Andreu Ferré, regidor de Seguretat Ciutadana de l’Ajuntament de Cabra del Camp, que amb l’alcalde de la població, Xavier Romero, acompanyaven al vicepresident de la Diputació de Tarragona, Joaquim Nin, que durant una bona estona es van fer presents a la festa.
La celebració va començar de bon matí quan els membres de la Comissió del Sembrat, Segat i Batre, van anar a cercar les 70 garbes d’ordi reservades per a l’ocasió,
-de la Festa de la Sega del 3 de juliol-, a la parada de l’antic molí blader del poble. Les garbes van ser escampades a l’era de l’Elvira, al costat mateix de la pallissa que guarda els antics estris i aparells emprats per a batre. Per començar, després d’esmorzar i esperar que el sol escalfés les espigues, calia passar el corró de pedra, en aquest cas estirat per un tractor, sota un bat de sol i alta temperatura, que una suau marinada feia més suportable. Mentrestant, a l’esguard de l’ombra i la fresca del gran pi, la mirada atenta, fins i tot inquisidora, dels «experts batedors», de com es portava a terme la feina, amb els seus particulars matisos, d’acord amb les pròpies vivències.
Els batedors, com el Joan Baldrich, un dels colliters, amb les forques de dues pues, es van encarregar de donar la volta a les espigues d’ordi, per deixar-les a pas del trill, aquest estirat pel Romeru, el cavall d’en Daniel Bové, que ell mateix guiava, i amb viatgers asseguts-alguns de jovenets-, dalt del trill, el qual va donar els tombs necessaris per damunt la batuda i trinxar les espigues. De fet, entre els presents, mainada i alguns joves, no es van voler perdre l’ocasió de ser partícips de l’experiència «que ens recorda temps passats i que cal preservar-ne la memòria, com a valor històric, i per això és imprescindible el testimoni de les noves generacions», apuntava en Joan Anglés, que va anar a viure a ciutat, però què, en la jubilació, reviu aquells inesborrables records de pagès.
L’activitat no va parar ni un moment i el que calia era anar recollint la palla, de forma manual, però emprant les forques -aquest cop de quatre pues- i «la dolça» un estri que serveix per retirar i amuntegar la palla, tot sacsant-la per fer desprendre els grans restants. Arriba llavors l’hora d’escombrar l’era amb escombres de botja «calia utilitzar els recursos més a l’abast i econòmics», comenta un altre antic pagès. Amb l’ordi recollit, va aparèixer el ventador, una màquina accionada manualment que en el seu dia va substituir el vessament en alçada i que l’acció del vent separava el gra de les restes de palla, tot i que encara hi havia la passada pels porgadors.
Ens conta Joan Anglés, que la màquina ventadora aviat va ser superada per la mecanització: «primer amb l’aparició de les màquines de batre, que feien funcionar els tractors, i després per les actuals i modernes cosechadoras». A partir d’aquí, en aquest cas, l’ordi va anar a parar al sac i ben lligat. En l’actualitat són pocs els cabrencs dedicats al conreu de la sembra; no arriben a la mitja dotzena i, la major part ho combinen amb cultius de vinya i ametllers o explotació de granges. La festa va acabar amb l’arrossada popular, a l’hora de dinar, al pavelló esportiu.
