La societat ha col·lapsat, hi ha hagut una gran apagada que l’ha obligat a reinventar-se. De resultes, molts opten per endinsar-se al bosc, cercant un futur incert. El protagonista d’aquesta història també, ho farà per arribar fins a la seva família, l’únic punt fort mentre la resta s’enfonsa i el món es torna més hostil, si cap. En el seu camí es trobarà un nen i junts faran el trajecte, alhora que aprendran a confiar un en l’altre i a estimar-se. És la novel·la Les ombres fugaces, de l’autor del Quebec Christian Guay-Poliquin amb traducció de Marta Marfany, publicada en català per Edicions del Periscopi. En castellà per Volcano Libros amb traducció Luisa Lucuix. Igual que va fer a El pes de la neu, Guay-Poliquin posa els seus personatges en situacions extremes per reflexionar sobre les relacions humanes. Perquè com ell es pregunta, què és la família? Una novel·la per a gaudir tot l’any, tot i que molt més aquests dies festius compartits, justament, en família.
Poliquin va respondre aquesta entrevista en perfecte castellà, idioma que parla des dels tres anys.
La seva anterior novel·la ‘El pes de la neu’ era preapocalíptica. Amb ‘Les ombres fugades’ ha entrat a l’apocalipsi. Creu que anem cap aquí?
Qui ho sap! L’important a l’hora d’escriure ambdues novel·les és la qüestió de la supervivència, però no per un tros de pa, per una mica de menjar. Per mi, la supervivència real és, per una banda, existencial i, per l’altra, relacional. Aleshores, poso el focus sobre com ens relacionem amb els altres quan hi ha dificultats, com ara l’apagada que plantejo. Com ens amem, com ens odiem, el que passa entre les persones. I la gran pregunta és com continuem, com sempre ho hem fet o pensem alguna cosa nova? I si hem de canviar, quins canvis hauríem de fer perquè els canvis sempre fan por. És el que m’interessa a les novel·les i a la realitat.
Només estableix el calendari quan els personatges viuen en comunitat.
Dono informació sense desvetllar gaire cosa i sense seguir les normes. Al principi, el narrador, perdut al bosc, troba un rellotge, que serà el que marcarà el temps dels capítols, serà l’objecte que el farà connectar amb la referència social. No obstant això, al bosc l’espai temps és, sobretot, el matí, la tarda, el vespre i la nit. És el temps de la natura pura. Després, quan troben la família, ell i el noi, l’Olio, tenen un calendari que fitxa les coses i, de retruc, les normes: qui fa què, quan i com. La comunitat ve amb una concepció compartida del temps. Tot i això, el calendari en si mateix no importa, sinó que és la manera d’estructurar un grup de persones. Són ritmes de vida que depenen del grup de gent i de les persones amb què conviuen.
Per què aquesta obsessió en l’apagada elèctrica?
El que dic sempre és que l’apagada permet posat llum sobre esdeveniments i situacions que normalment no veiem. És la mateixa apagada, que no vaig acabar d’explorar al Pes de la neu. En aquest cas, al bosc. Què canvia? Doncs que hi ha molta gent que fuig que es refugia allà, per la qual cosa el bosc recull els canvis socials de l’apagada general. Les lleis explícites del bosc canvien totalment. Aleshores, el que m’interessava és el nou bosc que encara és el gruix salvatge, infinit, com existeix a l’imaginari nord-americà. Però amb el canvi de les lleis i la caiguda de la societat, es transforma el tipus d’organització i hi ha un ressorgir de les comunitats. La societat cau a pedaços, però les comunitats es tornen més fortes, ja sigui la família, els grups d’amics o d’interessos. Quan els meus personatges caminen cap a la família troben diferents comunitats que s’han unit, que han creat uns altres estils. De fet, no és una idea original, però per a mi era molt rellevant per explorar la supervivència relacional.
Vostè què prefereix, l’individu i la llibertat o la comunitat i la força de la família?
La meva voluntat d’autor era parlar d’una família nombrosa i de com el narrador la veu. Al principi, ell pensa que la família viu sobre l’Olimp, que són deus. En aquest moment en què tot canvia i no hi ha res segur, la família representa la seguretat, la força i la continuïtat, el que el motiva a dirigir-se cap a ella. És com ara, Nadal o Cap d’Any, estem contents de reunir-nos, però després d’uns dies, les coses comencen a canviar per la dinàmica social. Les tensions emergeixen i això és el que passa a Les ombres fugaces. Perquè la família finalment, és gent real com tu i com jo. I a mesura que passa el temps, els mites familiars del meu narrador es van desmembrant. Aleshores, volia parlar de la caiguda d’aquests mites. Són humans, amb les paradoxes, els problemes, les coses bones i dolentes, amb la complexitat real de la vida. Davant d’això, el meu personatge descobreix que la utopia en què creia, no existeix. La família és un mite. Aquest és el meu narrador i jo estic una mica amagat darrere. Vull dir, hi ha tres parts a la novel·la encapçalades per un paràgraf molt senzill abans de cada una d’elles i per a mi dona el to mitològic d’aquesta història improbable.
Explora, com en ‘El pes de la neu’, la confiança entre dues persones.
És el centre de les dues novel·les. Amb una relació ambigua entre confiança i desconfiança, encara que per raons diferents en ambdós casos. A Les ombres fugaces el noi, l’Olio, per mi és el petit príncep, però a l’inrevés. Vull dir, no és ni bell, ni amable o amb bon cor. No. És mentider i roba. Malgrat tot, això no canvia res. La realitat és que hi ha una relació complexa d’amor que desenvolupen ambdós personatges, s’estimen a poc a poc. Tot i que el meu narrador sembla un pare una mica histèric i sovint no s’entenen, els conflictes que viuen permeten treure l’amor amagat. Volia apuntar-lo de manera subtil.
És una novel·la sobre la pertinença. Podem estar sols al món?
Crec que el que diu la novel·la és que no. Com apunta Gilles Deleuze, necessitem els altres, l’alteritat és el que possibilita que siguem. Crec que això és el que vol dir la meva novel·la. I en la dinàmica de la família hi ha dues coses a ressaltar. Per una banda, s’han de continuar fent les coses d’igual manera que fins ara? Per l’altra, els més joves opinen que en l’actual context, haurien de pensar en una altra forma de fer. I aquí està la tensió. Entre l’antic món i les possibilitats no cristal·litzades del nou. On podem trobar un futur? En una família tancada sobre si mateixa al bosc o fora? Però, què hi ha fora? No ho sabem. La identitat es troba en cadascuna d’aquestes preguntes.
Hobbes o Rousseau? Hi ha una apocalipsi i no tothom és dolent. També els ajuden.
L’ambigüitat entre el bé i el mal. El punt naïf de Rousseau en un costat. I en l’altre, Hobbes. Són dues filosofies, dues maneres de veure el món. I tot depèn de la gent, dels casos. Cada actitud depèn de cada comunitat i de cada moment i aquí entra en joc la por i la confiança entre els altres. Em situo entre tots dos. Un exemple és quan es troben amb dues germanes, que és una referència directa a Jean Hegland.
És cedir llibertat a canvi de seguretat?
No. En aquest cas, la societat ja ha col·lapsat amb l’apagada, l’estructura social s’ha esfondrat. No hi ha bancs, diners o internet. I la gent es relaciona de manera diferent. Malgrat tot, no tothom marxa matant. La llibertat no sé com pensar-la en la meva novel·la, però la seguretat sí que és important, amb les comunitats i les seves reserves, hi ha gent més generosa, una altra més protectora.
Imagino que està fart que el comparin amb Cormac McCarthy i ‘La Carretera’. Però a mi m’ho ha recordat.
Per descomptat. La carretera és una novel·la que ha fet escola dintre de les històries postapocalíptiques. I, de fet, tinc una referència directa a ella. En un moment en què hi ha un grup de gent buscant coses, una mica més lluny passa un noi amb el seu fill amb un carro, una picada d’ullet per dir-li a McCarthy que per aquí passen els seus personatges. Són mons concomitants, encara que el meu és una mica més tou, la vida continua avançant i el desafiament és existencial.
