Olga Xirinacs: «La meva carrera literària no ha sigut de regals»

Poeta i narradora, és una referent de les lletres catalanes. Amb 86 anys i 86 llibres publicats, l’escriptora repassa alguns capítols de la seva vida i la seva trajectòria, indissolubles de la mateixa evolució de la societat

07 octubre 2022 15:39 | Actualizado a 09 octubre 2022 13:05
Se lee en minutos
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Corria l’any 36 del segle passat quan va néixer, al número 1 de la Rambla Nova de Tarragona. Vuitanta-sis són els llibres que ha publicat, que aviat seran vuitanta-set amb la presentació del recull de contes mariners Blaumarí, dijous vinent al Teatret del Serrallo. Ha estat reconeguda pràcticament amb tots els guardons literaris i amb la Creu de Sant Jordi. Olga Xirinacs és una referent de les lletres catalanes que ha treballat gairebé tots els gèneres, des de l’infantil a la poesia i la narració. En aquestes pàgines l’escriptora repassa alguns capítols de la seva vida i la seva trajectòria, indissolubles de la mateixa societat.

Podríem dir que pertany a la Burgesia catalana?

Sí, tot i que no a l’alta Burgesia perquè aquí, a Tarragona, no sé si existia. Però amb mi s’acaba. Vull dir, els meus fills han de definir-se ells mateixos.

La van criar amb els valors de la Burgesia?

Bé, vaig estudiar al col·legi de monges, a les Carmelitas de la Caridad i després les belles arts, música i dibuix.

Què recorda d’aquells temps?

A casa nostra es feien festes, concerts, a què, entre d’altres, venia el governador. Al meu avi li agradava molt la cultura. Va ser director de la Societat Filharmònica. De fet, encara hi ha un piano a la casa del carrer Cavallers dels quals van comprar ells.

Vostè va triar tocar el piano?

No, encara que em va agradar i vaig acabar la carrera, que són set anys. Puc dir que tot el que aprens de jove ajuda a la vida, quan ets gran. Sé fer anar les mans al piano i ara, si vull, m’assec i puc tocar.

I va impartir classes...

No, molt poques. A alguna persona que volia començar, però no m’hi dedicava.

El que em falten a mi són traduccions. Amb 86 llibres publicats no en tinc ni una. L’única, del Premi Sant Jordi, me la vaig pagar jo

Com era Tarragona als anys quaranta del segle passat?

Vaig néixer en aquest mateix lloc on som ara, al maig del 36, poc abans d’esclatar la Guerra Civil Espanyola. La Rambla era un lloc no gaire transitat si no és que hi havia esdeveniments. Ens coneixíem tots i durant la meva infantesa encara s’anava a buscar aigua a les fonts amb galledes. El passeig de les Palmeres tenia palmeres de veritat, ben posades, amb els seus sòcols de pedra. I els senyors sortien a passejar.

I les senyores?

També. Les noies i els soldats, encara que a diferents hores.

Amb l’evolució de la ciutat va canviar també la fesomia de casa seva. Per què la van tirar a terra?

Van ser els meus pares. Nosaltres no teníem facultat de disposar, encara no havíem heretat. Es van posar d’acord amb una immobiliària per fer una edificació més moderna i treure més pisos, naturalment. Sempre es perd amb aquestes coses. La casa era molt més bonica, modernista, semblava una casa de fades. Preciosa. Quan va venir el meu avi a Tarragona estava sola, semblava un far, encara no s’havien fet les de l’altre costat.

$!La casa modernista de la Rambla Nova número 1, en una imatge presa el 1920. Foto: H. Vallvé/cedida

Va ser una nena feliç?

Sí. M’agradava molt anar a l’escola i els estius, a Rubí, amb l’àvia, on vaig anar des que tenia mesos. Ho recordo a la perfecció, com si fos ara, fins i tot els colors de les pintures de les parets. És una meravella que puguem recordar aquests detalls a l’edat adulta.

Com es va endinsar en la literatura?

Només calia veure la biblioteca que hi havia a casa quan vaig néixer. De llibres en català, de l’època de la República. Per això vaig començar a llegir en català molt aviat. Una altra cosa és escriure-ho, ja que a l’escola tothom estava obligat a estudiar en castellà. Ara hi ha veus que ho neguen, diuen que no ens havien obligat mai. Mentida. La gent de la meva edat és analfabeta en la seva llengua.

Quina salut creu que té la llengua catalana?

Et diré que dolenta. Abans m’has preguntat pels canvis. Doncs tothom parlava català abans de l’arribada de la immigració. Ara tenim la batalla del 25% a l’escola. Pensa que si s’hagués aplicat una bona immersió, encara que fos un 50%, la llengua seria forta, seríem forts. Però no hi havia una immersió real.

Mai no va tenir problemes amb la censura del franquisme?

No perquè vaig començar a publicar molt tard. Vaig començar amb poesia fins que va arribar un moment en què necessitava narrar històries. El 1984 vaig guanyar el Premi Sant Jordi amb Al meu cap una llosa, una biografia novel·lada de Virginia Woolf, que em va requerir molta documentació. Tant que es parla ara de feminisme i de Virginia Woolf, mai no se cita aquest llibre. Ni tan sols la versió castellana o l’anglesa, que me la vaig pagar jo. El que em falten a mi són traduccions. Amb 86 llibres no en tinc cap. Ni una.

Per què?

Perquè ningú no s’ha molestat, tot i que jo ho he demanat molt. Ara es donen els premis en dues o tres llengües, però amb mi mai no va funcionar. La meva carrera literària no ha sigut de regals, sinó d’esforços. No he tingut padrins.

No vull ser negativa, però com estan els teatres? El Metropol i el Tarragona. Es fan coses a la ciutat, però no tenen prou ressò

Toca totes les tecles del piano i també literàries. Quin gènere li agrada més?

Els he publicat tots, tret de teatre.

És Mestra en Gai Saber, la segona dona després de Mercè Rodoreda.

Encara es fan els Jocs Florals?

$!Olga Xirinacs del braç amb Joan Miró, a la commemoració dels Jocs Florals, al Saló de Cent, l’any 1978. Foto: cedida

Sí. Justament els últims els ha guanyat la Glòria Coll, de Riudoms.

Això que em dius va ser l’any 78. Fins aleshores, els Jocs Florals s’havien fet a l’exili. Els primers vaig guanyar-los a Lausana, on també vaig ser la reina. Va ser molt emotiu perquè mentre que aquí no podies desplegar cap bandera catalana, les trobaves a Suïssa. Els següents els vaig guanyar a Munic i el 78 va ser el retrobament, es commemorava la unió de tots els ajuntaments democràtics i va venir tothom que estava exiliat. L’acte de celebració va tenir lloc al Saló de Cent de Barcelona, va ser esplendorós. Mentrestant, criava tres criatures i a casa no va faltar mai el dinar a l’hora. També vaig ensenyar.

Escriptura?

Sí. Aquí i a Barcelona. Formació de gent gran, per aprendre a escriure. Jo mateixa vaig haver d’aprendre català i el vaig ensenyar.

El català?

Des d’Òmnium Cultural, de la qual vaig ser presidenta després de Josep Anton Baixeras i que es va fundar per aprendre la llengua catalana. Anàvem com els apòstols, de dos en dos, preguntant per les escoles de Tarragona i Vila-seca si volien que els ensenyéssim català perquè en aquell moment a l’escola de Magisteri encara no havia entrat la llengua. Com a anècdota, diré que vaig ser la primera professora de català del Xavier Graset.

És dur haver de començar cada dia amb aquesta tristesa. La decadència, la malaltia, el cos ens porta allà on no volem

Entre altres coses, és autora de llibres de por...

M’agrada molt. Sempre n’he llegit i n’he tingut una gran biblioteca. De por i de psicologia de la por. Tinc 84 Simenon.

A vostè, què li fa por?

Tinc por de morir-me de males maneres. Quan m’estiro a fer la migdiada o em poso a dormir a la nit voldria que qui m’hagi de prendre, la mort o qui sigui, que ho faci entre calma. A casa estic bé però la soledat, el no poder parlar amb ningú, no poder comentar... Tinc bastants corresponsals amb els quals m’escric cartes ara que la carta escrita no es fa.

$!Olga Xirinacs, amb la seva eina. Foto: Àngel Ullate

Parli’m d’aquesta soledat a què tant fa referència últimament.

Em sento molt malament. No vaig veure emmalaltir el meu home perquè va marxar de cop. I això fa que me’l representi tal com era, que pugui entrar per la porta de casa en qualsevol moment. La meva vida es va veure tallada i en cinc anys no m’he recuperat. Em vaig adaptant perquè ho necessito, però m’enyoro moltíssim i cada dia em vull morir. Enyoro el meu home, situat a Mont-ral. No hi he pogut tornar perquè no m’han pogut portar. És dur haver de començar cada dia amb aquesta tristesa. La decadència, la malaltia, el cos ens porta allà on no hi voldríem anar, tot i que això ho aprenem de grans. L’única cosa que em fa tirar endavant és obeir la vida. Ara la vida em mana estar parlant aquí amb tu i d’aquí a una estona em manarà fer-me un dinaret si no em vull morir d’inanició.

Obeir la vida és sinònim de deixar-se emportar?

Diria que deixar-se emportar té una connotació molt més ampla i no tan reglamentada. Això és la soledat.

Pel que fa a la cultura tarragonina, com la percep?

Pel que he vist últimament, és una cultura més de les festes, salvant alguna exposició o presentació; entremig, molt poc.

S’ha de treballar més o d’una altra manera?

Es fan activitats i teatre, però no aconsegueixen passar cap amunt. Jo no vull ser negativa, però com estan els teatres? El Metropol o el Tarragona. Aquest últim, si hem d’anar persones grans amb cadires de rodes o carretons, no té un accés fàcil. No està adequat. En general, podríem dir que es fan coses, però no tenen prou ressò.

La gent de la meva edat és analfabeta en la seva llengua. A l’escola tothom estava obligat a estudiar en castellà. Ara ho neguen. Mentida

Com a ciutadana, es queixa del soroll. Tarragona no és una ciutat tranquil·la?

No, de cap manera. De fet, pertanyo a la societat antisoroll. Per exemple, aquí han vingut anys i anys de generacions de skaters. Els tinc fins i tot dibuixats.

L’any passat, durant la celebració del seu 85 aniversari, es va demanar públicament per a vostè el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

De premis n’hi ha molts i això està fora del nostre abast.

Considera que si fos de Barcelona seria diferent?

Tampoc ho crec. És cert que des de la franja del Garraf cap avall, poques ressenyes es fan. Però per tal que se’n recordessin, hauria de sortir més i no és el meu cas. La gran ciutat és molt perdedora, no aglutina els seus fills. Hi ha un temps per a tot i a mesura que ens anem fent grans aquelles trucades ja no sonen, aquelles convocatòries ja no arriben. És el final. Quan te n’adones, s’ha fet com un buit davant teu. Llavors és quan t’agafa una depressió i has de reaccionar, som-hi una altra vegada. I és el que he fet. Començo un llibre, si l’acabaré o no, no ho sé, perquè em costa començar. És una realitat. Han de pujar altres generacions.

Sap que en morir apareixerà a tot arreu...

Ho sé, però a burro muerto, la cebada al rabo.

Comentarios
Multimedia Diari