La professora i escriptora Teresa Sagrera va guanyar l’últim Premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica amb El cor del balneari (Columna). La novel·la, ubicada a Caldes de Montbui, arrenca a finals del s. XIX i s’estructura en tres parts: la primera durant 1919, la segona entre 1922 i 1923 i l’última l’any 1931, que coincideix amb la proclamació de la Segona República.
Per què va triar aquesta època tan convulsa?
Em venia molt de gust d’escriure sobre el segle XX perquè era gairebé l’únic que no havia tocat. Volia parlar de tot aquest moviment social, polític, sindicalista i econòmic que hi ha al darrere de tots aquests anys. Sí que és molt convuls i complicat de tractar, però el fa molt interessant.
S’endinsa en la societat a partir d’un balneari.
Pensava que si agafava una família, el relat quedaria molt reduït a un estatus concret. Llavors, per reflectir el contrast entre els treballadors i els senyors vaig buscar un hotel balneari. És el moment de la transformació de les cases de bany en hotels balnearis de finals del XIX, la qual cosa em donava la possibilitat d’abraçar més d’una classe social. I a més a més, Caldes combina el fet de la pedrera, un moviment sindicalista al voltant dels gremis. Hi havia molta activitat i es feia molt de ressò del que estava passant a Barcelona.
«Quan passen de cases de bany a hotels balnearis ja no hi ha només gent que anava a fer teràpia. També es feien estades d’oci»
Què significa a la pràctica aquest canvi en els balnearis?
Quan passen de cases de bany a hotels balnearis, la funció de teràpies de bany va quedant com a segona activitat. És a dir, ja no hi havia només gent que anava a fer teràpia, sinó d’altres que anaven a fer estades de descans i oci. El metge de balneari era el que feia les indicacions de quines teràpies s’havien de seguir, quina mena de tractament i aquí entrava la figura del banyador o banyadora, homes i dones que acompanyaven els pacients.
Quina mena de pacients? Era elitista?
Sí, però cap als anys 20-30 es va obrir a una classe més mitjana. Hi havia una burgesia no tan adinerada, que havia fet diners arran de la industrialització i que es podia permetre unes estades no tan luxoses. A més, no totes les habitacions tenien la mateixa categoria ni tots els vagons del Calderí, el ferrocarril, tenien el mateix nivell. Hi havia de primera, segona i tercera. Per tant, també es va fer una gradació dels clients. Convivien persones de condicions socials diferents.
Què va anar a fer Primo de Rivera allà?
Va anar a la benedicció de la bandera de sometent perquè van tornar a realçar aquest cos armat, amb orígens medievals. Llavors ell era capità general, encara no era el cap de la dictadura. Es tractava d’un suport a les classes conservadores, que buscaven donar aquest cop de puny a la taula per frenar les revoltes populars i aquest reclam de drets i de justícia social.
Recupera una capsa de música, un objecte molt significatiu.
És un objecte d’una època. Hi va haver alguns anys en què encara n’hi havia alguna, però era una reminiscència. Ara és gairebé de museu. Però a principis dels anys 20 era un objecte delicat, elitista, de regal i era el retrat d’un moment. A mi en la novel·la és el que em permet unir la història de la Violeta de finals del XIX amb la de la Lola de principis del XX. Quan aquesta arriba a Caldes té un món per descobrir i el procés que fa d’aprenentatge és el que vaig fer jo de recerca, com autora i és el que farà el lector com a testimoni.
Em va fer pensar en la immigració dels anys 60.
Exactament. És el procés que van fer moltes famílies que van arribar a treballar a la pedrera de Caldes i que més tard també faran moltes altres uns anys més tard, després de la postguerra. La pedrera també juga un paper molt important. Està molt lligada al moviment sindical i donarà peu al Calderí, al tren de Caldes, que abastirà de llambordes la ciutat de Barcelona. Era un lloc amb una gran activitat econòmica i això és el que fa que sigui un petit ecosistema on es veu reflectit tot el que estava vivint el país.
