L’Anaïs, morta al setze anys, té una història per explicar, la dels seus pares Tristany i Minerva, uns pares que s’hauran d’enfrontar a la pitjor de les pèrdues i hauran de decidir si continuen sent parella, si es podran reconstruir. Ja estem morts, amor és una novel·la de Xavier Aliaga, publicada per Angle Editorial, que va quedar finalista del Premi Llibreter aquest any que ara acaba. Xavier Aliaga, guanyador del Premi Ciutat de Tarragona de novel·la Pin i Soler el 2017 amb Les quatre vides de l’oncle Antoine forma part, ell mateix, del jurat del guardó tarragoní. Abans d’aquesta entrevista, l’escriptor i periodista va tenir unes paraules de record per a la gestora cultural Teresa León, morta el passat setembre. «Era una professional magnífica, una persona sol·lícita. Em va xocar molt la seva pèrdua».
És una novel·la de mort o d’amor?
La primera sensació que tenia era que havia fet un llibre molt dur sobre el dol i el dolor. No obstant això, va ser molt curiós, sobretot a les primeres entrevistes i presentacions, en què destacaren que hi havia un pes molt gran de l’amor, la qual cosa em va fer reflexionar que tractant de fer una novel·la sobre la mort, he acabant fent-ne una sobre l’amor.
L’Anaïs treu totes les misèries familiars. Malgrat tot, instants abans de morir, se n’adona que necessita la seva mare.
La necessita perquè dels conflictes típics de l’adolescència passa a un estadi en què té un problema de rang superior. I se n’adona al cotxe, justament abans de morir. Curiosament, aquesta conversa l’he tingut més vegades amb persones que tenen adolescents. Personalment, tinc un fill preadolescent, per la qual cosa és una experiència que encara no he tingut en plenitud i que està basada en la intuïció i l’observació.
Sent pare, com s’ha endinsat en la mort dels fills?
Perquè era difícil. Jo ja havia fet una immersió en la novel·la que va guanyar el Premi Ciutat de Tarragona Les quatre vides de l’oncle Antoine, basada en experiències personals. Ara, Ja estem morts, amor, volia abordar-la des de la ficció. I si t’endinses en un tema així, ho fas amb totes les conseqüències perquè és anar a l’experiència de dol probablement més bèstia.
Sempre es diu que una parella que perd un fill es trenca. Aquí el dolor els uneix.
Perquè parteixen de la separació. És una parella que està en vies de reconstrucció i aleshores, passa això. Potser la conseqüència normal és la descomposició perquè entren en xoc, encara que no sempre és així. Jo conec persones unides en la desgràcia i, en tot cas, tampoc tenia massa decidit com ho resoldria. Treballo a la manera del científic que posa les cèl·lules en una proveta i va provant coses. El que feia era crear els personatges, posar-los en situació extrema i a partir d’aquí veure què passava. Era molt bonic perquè llavors, un personatge com el de la Berta guanyava una densitat bestial. Un altre com el de la filla, que no era la narradora, acaba sent-lo i l’Amador ja no arrencaria la història.
La novel·la és una reflexió sobre la intempèrie, sobre coses que no podem controlar, que estan fora del nostre abast
L’Amador, en ell comença i acaba tot. Li dedica un capítol.
De fet, la novel·la començava amb l’Amador, encara que després la cosa es va complicar. Ell és un personatge molt secundari i, alhora, molt central. La manera de resoldre la paradoxa era dedicar-li un capítol, que és com una mena de relat. És com una història dins de la història.
Els protagonistes pateixen un accident i busquen la culpabilitat tot el temps.
Uns anys abans de començar a escriure la novel·la vaig veure Mancheter by the Sea, que em va impactar. La pel·lícula abordava la mort de dues filles i ho feina des de la culpa, ja que estava relacionada directament amb l’alcoholisme i la desídia del pare. I jo volia evitar això. El pare, en Tristany, es tortura perquè necessita alguna mena de resposta i autoculpabilitzar-se, però, en realitat, com diu l’Anaïs, tot va ser qüestió d’uns déus de l’atzar rabiosos.
Fins a quin punt controlem la nostra vida?
La novel·la és una reflexió sobre la intempèrie, sobre coses que no podem controlar i encara que Tristany pensa que té alguna mena de responsabilitat, hi ha coses que estan fora del seu abast. Depenen que un senyor, l’Amador, tingui una feridura i perdi el control de l’automòbil.
Moltes de les coses que l’Anaïs explica són justament les que no saben els uns dels altres.
Efectivament. És un clàssic de les famílies. Com pensem que ens coneixem, però de vegades podem ser autèntics desconeguts i és més fàcil que coneguis més el teu millor amic que el teu home o la teva dona.
Els pares, Tristany i Minerva, són periodistes per alguna raó?
Aquesta pregunta me la feu, sobretot, els periodistes. Però en realitat l’explicació és més espúria, més banal. Quan tinc entre mans un projecte de novel·la que sé que serà complicat, per no complicar-lo encara més, en crear el món dels personatges me’n vaig a la meva zona de confort. I un cop te’n farines, va eixint l’autoexplotació, la pressió malsana del periodisme i en el cas del periodisme cultural, una mica la hipocresia, el divisme. Van sorgint els fantasmes, però són fantasmes que coneixes.
I els noms de Tristany i Minerva?
Ho he fet per jugar amb el tema operístic, especialment el de Tristany. Probablement, té a veure amb les meves ocupacions professionals recents, ja que he canviat la informació més literària per la de les arts escèniques i visuals i és quan sorgeix aquest punt operístic, que també és molt literari, molt narratiu. Em servia per dibuixar els pares amants de l’òpera. Tot i això, no té tampoc un gran fonament teòric. Són impulsos.
El final està pensat per putejar tothom?
A mi ja em val això que dius.
