Fa un dies vaig llegir un article publicat en aquest diari titulat ‘Dignificar la muerte’. De seguida em vaig adonar que, qui l’escrivia, era una persona molt sensible però, sobretot, algú que passava un dol. El seu dolor el vaig reconèixer i el vaig fer meu. Segueixo lluitant contra aquest aclaparador batibull d’emocions. He perdut al meu marit Raimon, al pare dels meus fills, i al meu pare, al meu papà i amic incondicional.
Escriure en els moments més durs m’ha ajudat. Així que, en veure l’article de la Maite dignificant la mort, no vaig dubtar ni un moment a recuperar les meves notes per a donar veu als sentiments, potser pensant que poden ser d’ajuda a algú o altre, potser per sentir que no s’obliden mai els éssers estimats. «Només mor qui cau en l’oblit».
Quan ets jove, penses que la vida és llarga i que hi ha temps per a tot però, a mesura que passen els anys, i especialment en aquests moments en que tot s’atura, t’adones que no és així. Estem de pas i això és absolut.
El dol no és res més que el camí cap a la curació, cada dol és únic i diferent, canviant a cada instant i irrepetible. És un procés i, malauradament, contribuirà al teu creixement personal
Elisabeth Kubler Ross va dir: «La mort no és més que una transició d’aquesta vida a una altra existència on ja no hi ha dolor ni agonia, tenir coneixement d’això m’ajuda en les meves pèrdues i dols, al saber que els que m’importen estan bé, que els tornaré a veure i, als qui ara estimo, els cuidaré quan hagi marxat». I jo afegeixo: Espereu-nos, ens tornarem a veure!
El dol no és res més que el camí cap a la curació, cada dol és únic i diferent, canviant a cada instant i irrepetible. És un procés i, malauradament, contribuirà al teu creixement personal.
Dóna’t permís per a sentir el dolor, dóna’t permís per a plorar. Passis o no per les cinc famoses etapes de dol descrites per Elisabeth Kübler Ross, «no es tracta només de conèixer les etapes, tampoc es tracta només de la vida perduda, sinó també de la vida viscuda».
Agafa’t de la mà d’aquelles persones que saben escoltar-te, les qui no et diran «el temps tot ho cura», o bé «sigues forta i valenta», «cuida’t»... Paraules odiades quan el dolor t’ofega
La teoria, segurament, és així de simple. En poques paraules, queda tot dit. Es llegeix, es comprèn, s’intenta interioritzar i queda per endavant un llarg camí, de plors, de ràbia, de impotència i de moments en que penses que ja has tocat fons i que no ho podràs resistir, per després, començar a alternar somriures, lluita i més lluita, fins a començar a surar mica en mica per, sense adonar-te’n, començar a construir una nova vida. T’estàs reconstruint i acceptes la pèrdua com part de la teva vida. Però no estàs sola.
Agafa’t de la mà d’aquelles persones que saben escoltar-te, les qui no et diran «el temps tot ho cura», o bé «sigues forta i valenta», «cuida’t», «descansa»... Paraules i frases tant odiades quan el dolor t’ofega... Cal tenir una sensibilitat molt acurada vers qui plora. Escolta perquè, aquesta ferida profunda, li està fent molt mal.
A aquells de qui esperaves més o als qui penses que no han entès res, potser la situació els espanta i no saben com fer-ho, potser els fa por els teus sentiments. Potser només necessites una mà que abraci la por, potser fins i tot un silenci?
Sentir-te acompanyat per qui mira d’entendre el teu dolor, és el millor regal que pots rebre.
