«Dir que per un piulet meu es va proclamar la independència de Catalunya és de tarat. El tarat
-en referència a Carles Puigdemont- és qui la va proclamar», aquestes declaracions del dirigent d’ERC, Gabriel Rufián, han encès la indignació entre els incondicionals del senyor Puigdemont.
El primer que vull dir, com a diputada socialista, és que els insults i les desqualificacions no han de tenir cabuda a la nostra vida política. Ja sé que molts em diran que estic predicant en el desert i que, diguem-ne, l’estil Vox-CUP-Rufián està més de moda (sobretot a les xarxes socials), però això no justifica res. Des del PSC sempre hem entès la política com l’acció positiva, coordinada i encaminada a millorar la vida de la gent, no a insultar a ningú. Per tant, tota la nostra condemna a aquestes declaracions del portaveu d’ERC al Congrés. Ningú es mereix ser estigmatitzat, ni el senyor Puigdemont ni ningú.
Ara bé, m’ha cridat l’atenció la doble moral, per dir-ho suaument, que practiquen alguns. Sí, sí, perquè aquest estil ofensiu i insultant del senyor Rufián no és nou, més aviat és una constant de la seva trajectòria política. Ara, quan el «tarat» és el senyor Puigdemont, alguns posen el crit al cel per denunciar aquest «estil mesquí de fer política» per part d’aquest dirigent d’ERC però quan els menyspreats eren diputats o diputades socialistes (sense anar més lluny, Miquel Iceta) aleshores no deien res. En alguns casos no tan sols callaven sinó que també reien o feien retuit de les diatribes del senyor Rufián que sempre ha semblat incapaç de mantenir un debat d’idees sense recórrer a la burla, a l’insult o al menyspreu.
Què van dir quan el portaveu d’ERC qualificava al Partit Socialista (que no li agradarà gens al senyor Rufián però que ha guanyat les darreres eleccions a Catalunya i que, per tant, representa a una part molt important del poble de Catalunya) com a «partido Iscariote»? Per cert, l’obsessió del senyor Rufián per Judes Iscariot deu ser digne d’estudi perquè el famós tuit «155 monedes de plata», referit al senyor Puigdemont, també versava sobre les accions d’aquest personatge bíblic.
O quan el mateix senyor Rufián va afirmar, en relació amb Miquel Iceta, que «al poble català no li agraden les serps»? Què van dir aleshores tots aquests que s’indignen ara? Res de res. Quan Judes Iscariot eren els socialistes o el dirigent d’un partit democràtic català era comparat amb una serp aleshores el senyor Rufián era «molt simpàtic» per molts dels que ara s’esquincen les vestidures.
I no tot val en política. A cap de nosaltres se’ns acudiria dir als nostres fills que es dediquin a insultar a qui discrepi mínimament de les seves opinions. I aquest és precisament un dels canvis que defensa l’alternativa que representa el PSC de Salvador Illa: recuperar el respecte entre els considerats «diferents», garantir la convivència en llibertat i desterrar els exabruptes de la nostra vida política. Catalunya és un gran poble, ple de virtuts i de potencials per desenvolupar. Ara bé, si algú pretén construir «un país per a tots» mantenint vetos i fronts excloents com el que van signar (curiosament amb el seu DNI espanyol perquè molts d’aquests dirigents nacionalistes mostren una tendència gens conscient cap a la paradoxa) els partits independentistes contra el PSC, precisament, tres dies abans que el PSC guanyés les eleccions catalanes demostra dues coses: que no ha llegit gran cosa de la història de Catalunya i que no ha comprès res del que ha significat i significa la voluntat cívica del catalanisme social de tota la vida.
El PSC com a bastió de la convivència i campió del diàleg defensarà ara i sempre que Catalunya som tots. Com deia el president Tarradellas som un país massa petit per prescindir de qualsevol dels seus fills però prou gran perquè hi capiguem tots. Ni el senyor Puigdemont és un «tarat», ni ningú mereix ser tractat així, senyor Rufián. Ningú! Quan Salvador Illa sigui president de la Generalitat s’acabarà amb aquesta obsessió de què un català li digui a un altre català: «tu no ets català», tan sols perquè no pensa com ell. La unitat cívica del poble de Catalunya és i serà sagrada perquè és aquesta voluntat inclusiva la que està en l’ADN moral català i la que ha construït aquest país del qual estem, amb raó, tan orgullosos. Un país, sense insults, senyor Rufián.
