Hi ha una novel·lista nordamericana (que es diu Siri Hustvedt), de pares amb origen noruec. Acaba de publicar un llibre, molt interessant. Es titula Madres, padres y demás. Parla dels seus anys de joventut: una època vital on gairebé tothom cerca feixugament trobar el seu lloc. La pròpia raó d’ésser en un món que li permeti orientar-se millor. Tiba, per tant, de totes les eines que pot per a assolir-ho. Concretament, cita la figura referent d’una mena de «mentor». Si més no, per tal que algú –amb cara, ulls i autoritat– vagi validant la correcta elecció de relacions, estudis i altres decisions.
Fou llavors que pensà en inscriure’s en algun curs d’escriptura. Alhora, llegir obres de poetes i escriptors precedents, que tal vegada li garantirien aquell reconeixement que cercava. No ho va fer, però –per contra– es matriculà a la facultat de literatura. Va entendre, en tot cas, que llegiria, estudiaria molt i aprendria a pensar prou bé.
L’avenç de les noves tecnologies provoquen que cada dia que passa siguin més els irreflexius, els irresponsables i els qui mantenen que no val la pena esforçar-se per res
Aquest punt representa un repte no gens fàcil arreu. En una visió ràpida de l’entorn, essent realista, són moltes les coses que estan del tot desmarxades caòticament. Sovint la causa que ho justifica passa per aquesta dificultat òbvia. L’avenç de les noves tecnologies provoquen que cada dia que passa siguin més els irreflexius, els irresponsables i els qui mantenen que no val la pena esforçar-se per res. Tot ens ve donat... Fins el punt d’escoltar –quan li ho retreus a algú– respostes del caire que «a mi no em paguen per pensar».
No fem servir el criteri. Ens deixem dur pel rampell d’unes emocions que ens poden trair i així ens va. Primen ratis d’immediatesa, visibilitat i aborregament
Aleshores, no fem servir el criteri. Ens deixem dur pel rampell d’unes emocions que ens poden trair i així ens va. Primen ratis d’immediatesa, visibilitat i aborregament. Dins dels mateixos partits polítics, s’esbiaixa l’opinió del dissident. Un exemple recent que serveix de marc és el ‘show’ dins de l’antiga CiU. Es munta l’acte de teatralitzar una consulta a les bases i ja hi som. Té pebrots que el futur immediat de més de set milions i mig de catalans depengui de només 6.500 persones, si fa no fa. Si se m’accepta la conya, vaig malpensar en un resultat hipotètic de 1.714 vots a favor... i la mateixa cifra en vots en contra, nuls i abstencions. Embolica que fa fort La daga patètica de la disciplina de vot ja és prou nyap. La raó sempre ens oferirà una sortida més coherent, en tota conjuntura. Aquesta via demana altruisme i imaginació. Perdem la visió de l’experiència acumulada... I, en un món tan digital, potser tot és més complicat.
