La xacra

Cada 25 de novembre es commemora el Dia Internacional de l’Eliminació de la Violència contra les Dones. La convocatòria va ser iniciada pel moviment feminista llatinoamericà l’any 1981 –la data recorda el brutal assassinat de les tres germanes Mirabal per ordre del dictador Trujillo a la República Dominicana l’any 1960– i l’Assemblea General de l’ONU la va assumir el 1999.

Cada dia, a tot el món i des de sempre, les dones pateixen, a més de la violència que poden patir tots els ésser humans, una violència específica pel fet de ser dones. S’entén per violència contra les dones «tot acte de violència basat en la pertinença al sexe femení que tingui o pugui tenir com a resultat un dany o patiment físic, sexual o psicològic per a la dona, així com les amenaces d’aquests actes, la coacció o la privació arbitrària de la llibertat, tant si es produeixen a la vida pública com a la vida privada» (Declaració sobre l’Eliminació de la Violència contra les Dones, resolució 48/104 de l’Assemblea General de les Nacions Unides).

Aquest 25 N tornarem a repassar xifres. Segons les dades oficials de l’Observatori Estatal de Violència contra la Dona, enguany 38 dones han estat assassinades per la seva parella o exparella. Des del 2003, any en què es van començar a recollir les dades, en són 1.171. Enguany l’Observatori ha començat a recollir també les xifres de feminicidis fora de l’àmbit de la parella, 19 dones assassinades durant el primer semestre. Tenim dades també sobre les denúncies per maltractaments (que han pujat un 12,33%) i les denúncies per violacions (durant el 2021 se’n van denunciar 2.143). Però sabem que el nombre de denúncies no reflecteix la realitat (segons la macroenquesta de Violència contra la dona de 2019 a Espanya només es denuncien l’11% de les violacions). Són dades. I òbviament qualsevol persona (dona o home) amb un mínim d’empatia, de decència i de sentit de la justícia (o com a mínim del ridícul que suposa negar-les) abomina d’aquests crims i els «condemna». La frase tipus és «condemnem rotundament aquesta xacra» i aquest 25 N la tornarem a sentir, què us hi jugueu? He de confessar que a mi la frase, de tan repetida, ja em cansa. Com cansa haver d’explicar una vegada i una altra a alguns senyors (i senyores) que no estem «culpabilitzant tots els homes» quan parlem de violència masclista (si se senten ofesos, que demanin comptes als violents, no a les dones!). Cansa haver d’aguantar el discurset de «no tots els homes» (ja ho sabem, si fossin tots no perdríem el temps parlant-hi!) de senyors que alliçonen les seves filles adolescents perquè de cap manera pugin al cotxe amb un desconegut. O sigui, no tots són iguals però com no es poden distingir els uns dels altres a la nena li diuen (i fan bé!) que actuï com si tots fossin iguals, per si de cas. Cansa haver d’explicar un altre cop que tota aquesta violència no són actes aïllats i singulars d’homes trastornats o dements. Que els assassinats, les agressions físiques i sexuals són la manifestació més cruel d’una violència estructural, d’un sistema de poder que manté les dones en una situació de subordinació respecte dels homes, que vol controlar els seus cossos i la seva sexualitat, les responsabilitza de les tasques de cura i les vol fora de l’esfera pública. La violència física, a més de buscar castigar, sotmetre, fer mal a les dones concretes que en són directament víctimes, provoca en totes una sensació de perill permanent que les condiciona de forma conscient o inconscient en els seus comportaments quotidians, en la seva vida i en la seva relació amb els homes, de manera que aquest terrorisme masclista funciona com un element coaccionador per mantenir-nos sotmeses, per mantenir la desigualtat.

Encara que hàgim aconseguit la igualtat legal, la igualtat real és ben lluny. Mentre continuem responsabilitzant-nos de les tasques que tradicionalment se’ns atribuïen, mentre continuem tenint menys ingressos i menys oportunitats que els homes, mentre els tradicionals mecanismes socials d’opressió perduren, de la mà de la globalització apareixen noves formes d’explotació de les dones més vulnerables, des de l’explotació laboral en condicions d’esclavisme en el servei domèstic fins a l’explotació reproductiva com a paridores de fills per a altres. La prostitució, una de les formes més violentes d’explotació de les dones, ha esdevingut un dels negocis més lucratius del món, una indústria multinacional a costa de dones i nenes pobres i vulnerables, majoritàriament migrants, mentre opinadors i polítics (molts s’autodefineixen com a feministes i d’esquerres) la blanquegen com una activitat lliurement escollida i empoderant. No hi ha llibertat d’elecció quan no hi ha alternatives, no hi pot haver igualtat entre homes i dones si es manté un contingent de dones empobrides a disposició de la satisfacció sexual dels homes.

Hi ha dades alarmants sobre l’increment de delictes sexuals perpetrats per nois menors de 18 anys (2.625 casos el 2021, un augment del 58%). S’estén una sexualitat pornificada i profundament misògina que impregna les lletres de les cançons, la moda i els comportaments.

I si la desigualtat i la violència contra les dones perduren i s’adapten als nous temps en els països on les dones gaudim d’igualtat legal, països que han ratificat tots els convenis internacionals, que tenen lleis i desenvolupen polítiques públiques per aconseguir la igualtat i per eradicar la violència, i que commemoren cada any el 25 de novembre, què passa en aquells països on és la llei la que imposa la desigualtat, on les dones no tenen els mateixos drets que els homes i han de viure sota la tutela masculina? Doncs justament ara en un d’aquests països estan jugant a futbol uns senyors que guanyen (i fan guanyar) un munt de diners mentre els aplaudeixen molts dels personatges que segur que el dia 25 de novembre repetiran la frase de rigor «Condemnem, bla, bla, bla, la xacra, bla, bla».