Cada any, l’Onze de Setembre, tenia el costum de penjar la senyera al balcó. Enguany me’n vaig oblidar. Encara sort que un veí de la casa del davant ha desplegat una estelada i cuitacorrents he acomplert amb la tradició nacional que em va inculcar l’estimada padrina.
Un dels mètodes, poc científic, però molt precís, per mesurar el grau de mobilització de les Diades és esguardar el nombre de senyeres que pengen dels balcons. Enguany, la davallada respecte a les anteriors Diades ha estat molt sobresortint.
«Soc català i porto barretina / i al que em digui ‘algo’ / li tallo la sardina». Aquesta cançoneta que em va ensenyar la padrina, va ser el meu primer adoctrinament catalanista
Però malgrat la profunda divisió entre els partits independentistes, malgrat totes les baralles internes del sobiranisme, el sentiment nacional català és d’una profunditat que ni els mateixos catalans ens el podem carregar.
És curiós que una de les millors definicions dels catalans ens la va fer Cervantes quan a Los trabajos de Persiles y Segismunda diu: «Los corteses catalanes, gente enojada terrible y pacífica suave; gente que con facilidad dan la vida por la honra y por defenderlas entrambas se adelantan a sí mismos». Catalans emprenyats i pacífics, ens hem tornat a avançar a nosaltres mateixos. Mai no hi ha manera d’arribar enlloc.
