Feia temps que no estava a la Val d’Aran. M’ha agradat veure el polit que està i sobretot m’ha alegrat sentir gent jove parlar en aranès. Un tresor que cal conservar.
Una vegada, Jordi Pujol em va explicar que el primer cop que va estar a la Val d’Aran amb Marta Ferrusola va escoltar com parlaven dos pagesos i no entenia què deien. «Escolta –va dir a la seva dona–, el que parlen aquests dos deu ser aranès».
A Catalunya, si hi ha alguna llengua veritablement minoritzada és l’aranès. No oblidem que la parla de l’Aran és tan oficial com el català i el castellà. Sense tants escarafalls
A Catalunya ens perdem en el debat del bilingüisme i oblidem que a la Val d’Aran no són dues les llengües oficials. Són tres: aranès, català i castellà. Si n’hi ha alguna de minoritzada de debò és l’aranès.
Per això he gaudit en sentir una noia que parlava en aranès en una conversa amb una colla. I també com un jove pare advertia el seu nen en aranès que no toqués un gos.
Afortunadament, fan cas a mossèn Josep Condó, els versos del qual presideixen la façana de l’Ajuntament de Vielha: «Eth parlar que jo vos dèishi / com ua pèrla sauvatz-lo, / com un beth jardin sauclatz-lo. / Non cambietz!.. / Tostemp gascons!». (El parlar que us deixo, com una perla preserveu-lo, / com un bell jardí cuideu-lo. No el reemplaçeu. Sempre gascons!).
