Elogi potser reivindicatiu de les festes majors

«Alegria, que és festa major./ Alegria, perquè el nostre sant és el millor»». En el seu disc –i espectacle– Festa Major (1970), La Trinca va fer una de les millors cròniques possibles de les celebracions populars que generalment s’escauen quan la tardor truca a la porta. Somouen tradicions i les tradicions evoquen records i els sentiments associats.

S’articulen, com arrenca La Trinca, a l’entorn de sants localitzats que en temps era temps van despertar tradicions religioses i encabat, com acostuma de passar, se les va intentar apropiar l’espai civil i tot va acabar en concordats entre l’Església i l’Estat: «Hi ha un ofici molt solemne/ que ha pagat l’Ajuntament», continuo citant La Trinca, en aquest cas amb el concurs literari de Jaume Picas.

El mes entrant, em toquen de prop les de la Torre, Santa Rosalia, 4 de setembre; Tarragona, Santa Tecla, el 23; i Barcelona, la Mercè, l’endemà, el 24. També tenim la Diada, que en aquest cas és la inversió tèrmica de la festa major: aquí és el civil i no el religiós el protagonista. El calendari del mòbil, més que curiosament, qualifica el dia 8 com ‘Day of Astúrias’ i el 17 com ‘Day of Melilla’, mentre que el nostre 11 és el ‘National Day of Catalonia’.

Les millors festes «en el record, encara» –cito Raimon– infantils i adolescents eren les de la Torre. Els castells dels anys cinquanta i seixanta no eren de concurs i no hi havia castellers locals, tots eren genèricament els Xiquets de Valls encara que vinguessin els Nens del Vendrell, però l’afició anava més amunt que l’anxaneta més elevat, i somniaves en el dia que et faries gran i podries anar a ballar «agarraos» a l’envelat. Barcelona no tenia una gran convocatòria, però la suplien les arrelades festes dels barris de Gràcia i Sants de l’agost. Fins que va arribar Pasqual Maragall i ho va canviar tot, els pregons deien coses en obert i tothom es meravellava amb el piromusical que reinventava el final de festa en forma de castell de focs.

Altres festes excepcionals que he pogut festejar –diguem en propietat– han estat les Semana Grande, Aste Nagusia, de Bilbao i Donostia, amb esment especial dels espectacles de la badia de la Concha, els focs artificials, impressionants sempre en format concurs, i les regates amb el seu ambient matinal d’apostes entre pintxo i zurito allà on acaba el port vell i comença la Parte Vieja. Tampoc no oblidaré unes festes de la verema a un dels pobles que fan un dels millors Bordeus del món, amb denominació d’origen: Saint-Emilion. Un enclavament medieval de 2.500 habitants que fa vins des del segle II i les seves vinyes són Patrimoni de la Humanitat.

Ve una tardor difícil, els polítics sense escrúpols que la faran possible avisen cínicament als que la patiran. Que les festes ens ajudin a recordar-nos que tenim tot el dret de lluitar per ser feliços.