No podia enviar l’article al Diari i Xavi Fernández m’ha informat que l’apagada elèctrica era general. He hagut d’activar els mecanismes de supervivència informativa. Tinc un transistor que em va regalar aquest Nadal el meu fill i també encara tinc un «arradiet» del meu pare que conservo per nostàlgia i que encara funciona. Després he anat a l’única botiga del barri que estava oberta, el basar xinès, però he fet tard. Havien venut tots els fogons de gas que tenien a la botiga. També havien exhaurit les llanternes. D’espelmes, encara en quedaven. De llum d’emergència vaig servit. La meva afició a l’excursionisme fa que tingui operatius dos llums frontals que m’han anat molt bé per pujar i baixar les escales de casa.
La gran apagada m’ha agafat amb l’olla al foc.O sigui que m’he quedat sense dinar calent. Cuino amb vitroceràmica
Entre penombres m’he recordat d’Ursula von der Leyen i l’advertiment que cal tenir preparat un kit de supervivència. Hem comprovat que la presidenta de la Comissió Europea no exagerava. L’episodi de l’apagada general ens ha demostrat que som summament fràgils. La dependència d’un subministrament elèctric tan vulnerable fa pensar que, més que un kit, necessitarem un carro de supervivència. No menys preocupant és que els governants triguin tant a donar explicacions de què ha passat. Una de les possibles causes és el trencament abrupte de l’equilibri entre la generació i el consum d’electricitat, un fenomen conegut com a «zero energètic». Allò que és un zero com una torre d’alta tensió és l’inconsistent sistema elèctric espanyol. Haurem de tornar a la cuina econòmica de carbó, la cuina de la padrina.
