El silenci també és una mentida

Hi ha maneres de mentir que no passen per la pantalla, el paper ni el micròfon. També es menteix quan no es diu res. Amb l’apagada, els governs que governen ens han tornat a recordar que el silenci també parla —i sovint més del que voldrien. Encara ara no sabem ben bé què va passar. El buit informatiu —l’altra apagada— ha estat el brou de cultiu ideal perquè hi floreixin rumors, sospites i conspiranoies. Fa riure —o fa por— veure com alguns mitjans van fer volar que certs alcaldes havien estat avisats prèviament via un misteriós SMS. Fins i tot en van fer titular: Alcaldes catalanes, alertados de una gran avería eléctrica inexistente el domingo: «No encontramos ninguna explicación». Tertulians i xerraires van córrer a escampar l’enrenou i a inflar el globus: que si l’avís no va arribar a Protecció Civil, que si algú ho sabia i va callar, que si s’estava assajant un ciberatac o executant un sabotatge. I com que les versions oficials trigaven a sortir, a les tertúlies ja s’havia decidit tot. Només hi faltaven, a l’amanida, els alcaldes catalans conspirant des de les ombres. I la ciutadania, tipa de no saber mai res, s’ho empassa o ho rebutja, però sempre amb desconfiança. Com menys es diu, més es pot inventar. D’aquí que el problema no són les teories conspiratives: és el desert informatiu que les fa possibles.