La setmana passada, en aquest planeta que es fa i es desfà, van coincidir dos rituals: la Met Gala i el conclave vaticà. A Nova York, al Metropolitan Museum, art, vestits impossibles, fama viral i expectació efímera en una festa benèfica que aplega tot de multimilionaris, celebrities i figurettis. La Champions de l’ego i la banalitat, on elles i ells remenen la cua i desafien la gravetat vestits —o disfressats— segons el tema de la festa i la pròpia poca vergonya. A Roma, a la Capella Sixtina —pas mal—, un altre ritual: antic, lent, silenciós i carregat d’una solemnitat que fa nosa a tants. Desfilaven el cardenals de rosso corsa per fer Papa a Lleó XIV en una elecció de ressò sobtat.
Quin contrast, oi? Una cerimònia és per a la retina; l’altra, per a l’ànima. A la cultura de la celebritat i les indústries que en fan negoci, tot marcant l’agenda i els desigs col·lectius, els hi costa guanyar alguna cosa més que una atenció fugaç. És un eco més estrident i més viral... però menys significatiu. Mentrestant, una institució pretesament desconnectada del món i de la gent —l’antiga i previsible Església Catòlica— encara té capacitat i poder per atraure i commoure amb una proposta als antípodes de la Met Gala: sentit, veritat i misteri. No brilla, però il·lumina. Aquest contrast ens diu alguna cosa: que aquesta bellesa que pesa, transforma i toca l’esperit —la veritat— té un estrany magnetisme i no passa mai de moda.
