Vaig néixer a Santa Bàrbara, al Montsià, un poble amb una història de només 250 anys. Originàriament format per cabalers vinguts d’indrets diferents als quals una ordre reial els permetia ser propietaris de terres, fins llavors ermes, si les cultivaven durant 50 anys. Gent treballadora, austera, emprenedora i amb ganes de prosperar. Pertany al bisbat de Tortosa que, fins fa ben poc, era geogràficament uns dels més grans. La seva influència s’estenia per Tarragona, Castelló i Terol, perquè el riu Ebre i els ports de Beseit han sigut sempre importants vies de comunicació.
A casa teníem tres puntals de referència a les nostres pregàries: la Mare de Déu del Pilar i les Mares de Déu de la Cinta i de Montserrat. El meu germà gran i jo vam ser presentats a la Mare de Déu del Pilar invocant la seva protecció sota el seu mantell. Ballàvem la jota tortosina i compartíem els mateixos jocs que es jugaven a tots els pobles de la vora del riu.
Sempre he pensat que aquests orígens són el substrat de la meva identitat, de la meva manera de sentir-me català i espanyol
Recordo que l’àvia d’un amic, sempre vestida de negre i amb un mocador al cap (hijab?), explicava històries entretingudes de fets passats, i coneixedora dels orígens de les famílies fundadores del poble les classificava posant-los-hi etiquetes: «Aquests van venir de les Catalunyes (Catalunya francesa), aquests del Regne (País valencià), aquells del Principat (Catalunya vella), aquests altres manyos (aragonesos) i a la resta els anomenava forasters». Què vull dir amb aquesta història? Que els aragonesos eren considerats gent de casa i que vivíem en un territori on va aterrar gent diversa i molts s’hi estaven de pas. Sempre he pensat que aquests orígens són el substrat de la meva identitat, de la meva manera de sentir-me català i espanyol.
Fa uns mesos comentava en un article la meva estima a Catalunya i Espanya i parlava de catalanitat i espanyolitat per diferenciar-les dels mots acabats en ‘isme’, catalanisme i espanyolisme. L’article va sorgir arran d’una conversa amb un amic que havia deixat de sentir-se espanyol, que volia la independència i ja no suportava «l’estúpida pretensió castellana d’imposar la seva visió d’Espanya per la força».
La mala fe de ‘l’espanyolisme’ em fa enfadar. No m’agrada el seu centralisme polític, administratiu, econòmic
A l’article explicava els meus orígens catalano-aragonesos, nascut a les terres de l’Ebre i amb antecedents jueus. Descrivia la meva relació amb la llengua castellana i la materna copiant el poeta Joan Margarit (Premi de ‘Literatura en Lengua Castellana, Miguel de Cervantes, 2019’) que comparava la llengua catalana amb la cripta d’una catedral, la raó de ser del temple i argumentava «no conec un sol poeta en la història de la humanitat que hagi escrit en una llengua que no sigui la materna. I la meva llengua materna és el català». Joan Margarit escrivia els seus poemes en català i després els traduïa al castellà.
També citava l’escriptor Agustí Calvet, Gaziel, que l’any 1926 deia: «Catalunya, catalanitat i catalanisme són tres paraules fortament travades com les baules d’una cadena i no pot existir catalanisme sense catalanitat, però en canvi sí que es pot tenir un sentiment de catalanitat molt arrelat sense catalanisme».
Acabava l’article desitjant l’harmonia entre les quatre cultures(castellana, catalanoaragonesa, basca i galaicoportuguesa) de la Península Ibèrica en un projecte comú ‘Espanya’ dintre d’una Europa forta. Un bell, natural i difícil somni amb el que han fantasiejat estudiosos de la nostra història passada, com l’hispanista irlandès Ian Gibson.
Un polític del Partit Popular, competent, treballador i honest es va posar en contacte amb mi per fer-me saber que compartia les meves idees en la seva totalitat. En contestar-li, li vaig plantejar la següent qüestió: com és que no votaré mai el partit al qual representes, tot i que et respecto, et considero un bon polític i no em desagraden els teus plantejaments? No em va respondre, però em sembla que l’escull principal és el sentiment d’espanyolitat i catalanitat. No crec que l’ànima del seu partit estimi Catalunya com jo estimo Espanya.
La mala fe de ‘l’espanyolisme’ em fa enfadar. No m’agrada el seu centralisme polític, administratiu, econòmic i de comunicacions ni la clara voluntat d’evitar la creació d’una força mediterrània.
Aquesta manera de fer mereix una resposta intel·ligent, ferma i consensuada de les formacions polítiques catalanes, que possibiliti assolir una catalanitat en harmonia amb les altres cultures de la Península Ibèrica. Un projecte d’Espanyolitat compartit. De més verdes en maduren!
