Cada dia podem llegir tota mena de notícies relacionades amb la salut: tractaments nous, agraïments pel tracte rebut, queixes, reivindicacions, la majoria raonades i algunes d’elles demagògiques... L’accés a la salut és un dels pilars de la societat del benestar. Totes les formacions polítiques, sense excepció, la defensen i saben que problemes de salut o de funcionament dels serveis sanitaris els pot fer guanyar o perdre eleccions.
Un dels que preocupen en l’actualitat són les llistes d’espera i, en especial, la quirúrgica. Aquest tema ha motivat un escrit al Diari del president del Col·legi de Metges de Tarragona, Sergi Boada, un bon anestesiòleg, que reivindica el paper dels professionals mèdics en el procés quirúrgic.
La seva primera demanda, com sempre passa, és augmentar la ràtio de personal i fa al·lusió a les xifres recomanades per les societats científiques.
Seria millor dir que les tasques a fer en un procés quirúrgic tenen gradacions de complexitat, però són totes importants
El president també demana més quiròfans per poder disminuir el temps d’espera i reivindica el paper en qualsevol intervenció dels metges, als que nomena com a personal fonamental i a la resta de treballadors, complementaris.
Aquesta classificació no és del tot encertada. Hem d’entendre la intervenció quirúrgica com un procés amb unes tasques més o menys complexes tècnicament. Les dels metges ho són sense cap dubte, però ens cal recordar que una disrupció en qualsevol de totes, mèdiques i no mèdiques, pot alterar, i no poc, l’èxit del producte final. Per exemple, una neteja deficient d’un quiròfan pot ser causa d’una catàstrofe sèptica per als malalts.
En relació al tema em venen a la memòria dues dites, una castellana: «Per un clau es va perdre una ferradura, per la ferradura un cavall, pel cavall un cavaller, pel cavaller una batalla i per la batalla un regne», i l’altra catalana que diu: «Un mosquit pot espatllar un orgue».
Sovint, reclamem rendiment de comptes als polítics i també n’hauríem de donar els gestors i els professionals sanitaris
Crec que seria millor dir que les tasques a fer en un procés quirúrgic tenen gradacions de complexitat, però són totes importants.
En el món de la gestió hospitalària existeixen, des de fa temps, uns indicadors, ara completament oblidats, per a avaluar el funcionament dels quiròfans:
1. Si la taxa d’indicacions quirúrgiques (el nombre de gent al que se li indica una intervenció) és la que caldria esperar. Cal fer una comparació amb les d’altres regions del país, cosa què ens donarà idea de si els cirurgians de casa nostra aconsellen operar als seus pacients més o menys que els seus companys d’altres àmbits sanitaris.
2. Quantes hores funcionen els nostres quiròfans? Cal comparar les diferents regions. Quin és el percentatge d’hores d’utilització dels quiròfans en relació al total? Hem de conèixer aquesta data abans de reclamar més quiròfans.
3. Quina despesa en màquines i personal tenim per fer-los funcionar.
4. El nombre d’intervencions fetes tenint en compte la seva complexitat.
5. Què passa des que comença a funcionar un quiròfan fins que s’acaba: arriben els malalts en el moment oportú? Tenen tots els requeriments necessaris per fer l’operació? Els temps per fer l’anestèsia i la intervenció són dins dels valors estàndards? Hi ha hagut cancel·lacions i per què? Quines complicacions s’han produït i per quina causa?
6. Quins són els temps a la sala de reanimació i a la unitat de cures intensives?
7. El cost dels materials que hem utilitzat.
La metodologia per fer l’anàlisi del procés quirúrgic està molt elaborada i validada, però no sempre la tenim present.
Sovint, reclamem rendiment de comptes als polítics i també n’hauríem de donar els gestors i els professionals sanitaris.
El problema dona per articles i discussions més sòlides i complexes, però podríem resumir que, a més a més de la indubtable complexitat tècnica dels professionals mèdics, el procés quirúrgic no pot funcionar correctament sense l’aportació important i imprescindible de la resta de personal.
