Els insults i les manques de respecte són, per desgràcia, habituals a la política espanyola. El darrer episodi l’ha protagonitzat aquesta setmana una diputada de Vox quan va interpel·lar la ministra d’Igualtat Irene Montero al ple del Congrés. No és la primera vegada ni, malauradament, serà la darrera.
És prou conegut el comentari del diputat aragonès, José Antonio Labordeta, quan fa uns anys va engegar literalment «a la mierda» uns diputats del PP que no van parar de faltar-li al respecte a viva veu mentre ell intervenia al ple.
Durant aquella legislatura, la de Rodríguez Zapatero com a president del Govern, un petit grup de diputats del PP, entre els que n’hi havia un que va tenir un càrrec molt important al Govern Rajoy, es dedicaven a proferir tota mena d’improperis contra diputats i diputades tant del partit del Govern com dels seus aliats. Com passa més o menys ara.
No es tracta que fer comentaris des dels escons estigui del tot malament, només cal veure que al Parlament britànic és del tot normal i habitual. El que ja no és normal, ni hauria de ser usual, és faltar al respecte, és arribar a l’insult personal.
Això és el que fa ara Vox de forma habitual. Acostumen a faltar molt al respecte en seu parlamentària i des de la tribuna d’oradors, ja no només des de l’escó. No és que els diputats i diputades de Vox siguin tots uns maleducats, espero. Podria ser que fos la seva forma de fer campanya, cosa que potser voldria dir que interpreten que aquesta seria una forma de captar vot entre les persones que creuen que es tracta d’un llenguatge proper i col·loquial. Això seria, si fos així, molt lamentable i, sobretot, censurable. A banda que jo no tindria tan clar que els doni els resultats que esperen a les eleccions.
En el cas que ens ocupa, el retret de la diputada de la ultradreta a la ministra d’Igualtat, no es tracta que li insinués que té el càrrec per ser la companya de Pablo Iglesias, que seria una forma de denunciar un cas de possible nepotisme, sinó la forma grollera i masclista com ho va dir.
L’oposició òbviament que ha de criticar el que consideri que ha de criticar del que fa el Govern, és la seva funció. Les sospites de nepotisme sovintegen a la política espanyola. Aquí tots sabem que prolifera massa l’amiguisme en perjudici de la igualtat d’oportunitats, i no cal citar casos concrets i prou coneguts. Ser familiar d’un polític de nivell no és suficient per obrir portes a possibles càrrecs, però potser tampoc ho hauria de ser per tancar-les.
L’improperi contra la ministra conté un menyspreu inacceptable contra ella pel fet de ser dona, perquè insinua que té el càrrec per ficar-se al llit amb Pablo Iglesias, i això és masclisme. És com dir que ella no té capacitat. Això no és de cap manera el mateix que posar en relleu un possible cas de nepotisme. És un insult clar.
Els voceros de la ultradreta ho han comparat amb les crítiques de Pablo Iglesias a Ana Botella, a qui va dir que havia aconseguit ser l’alcaldessa de Madrid per ser l’esposa de José María Aznar, aleshores president del Govern. Això no és un insult personal, sinó posar en relleu un possible tracte de favor. Per tant, no és el mateix que apel·lar i alhora aprofitar-se de la condició de dona de la ministra com a via per obtenir un càrrec polític.
La mesa del Congrés dels Diputats no hauria de deixar passar aquesta ocasió per posar fil a l’agulla i impulsar un codi de conducta que als ciutadans ens pugui fer sentir mínimament orgullosos dels nostres representants.
A mi no em representa ningú que no sàpiga utilitzar la paraula per defensar drets, per impulsar lleis o per fer oposició. És d’una gran pobresa intel·lectual emprar l’improperi en comptes de mostrar respecte per l’adversari tal com els ciutadans hem de fer amb els que no pensen com nosaltres.
No hem de permetre que la política espanyola es converteixi en un fangar o en un duel constant a l’estil dels westerns, perquè els polítics prenen decisions que ens concerneixen i ens mereixem que s’ho prenguin més seriosament. El Congrés no és una pel·lícula, encara que alguns dels nostres representants es passin la vida desviant l’atenció de les coses que sí que són importants.
