Ja fan tard. No enlairarem el detall a categoria, però el cas hauria d’estar resolt, inclòs en un ferm protocol d’actuació. Tan bon punt Robert Simon es va lesionar greument, havia de sortir algun portaveu del Nàstic a oferir-li contracte per una temporada més, tal com fan els clubs amb tacte quan es produeixen aquestes desgraciades situacions.
Notes a faltar un munt de mà esquerra, de posar-se a la pell dels altres i per aquí plora la criatura d’aquest pilar bàsic en el paisatge i paisanatge d’una ciutat mil·lenària. Els seus gestors haurien d’escoltar el sentiment majoritari d’una massa social avui disconforme, rondinaire. A partir d’aquí, treure conclusions i aplicar-les malgrat que comportin canvis profunds.
Als seguidors els desagrada el panorama i exigeixen un projecte acurat, claredat d’idees, que es corregeixi el rumb, no fos que el desànim davant la tossuderia de continuar igual ho domini tot.
Just abans del darrer partit, la premsa recordava que dotze jugadors acaben contracte i s’ensuma una altra esbandida considerable. Entre la dotzena, un grapat de titulars i gent valorada per la seva manera de comprometre’s amb els colors.
Segon detall que tampoc convida a l’optimisme. El nas ens diu que anem cap a repetir jugada per enèsima campanya consecutiva: nou entrenador, un munt de canvis a la plantilla i renovació, si es pot, de les il·lusions i esperances anuals, com si es tractés d’una litúrgia rutinària.
Sembla que no hi hagi voluntat d’esmena, ni calgui extreure lliçons d’un any que ha ofert un bon tou d’ensenyances. Dèficit? Si són, estrictament, una SAD, els toca correspondre a una gestió òbviament millorable. En tot cas, que busquin aliances, nova sang que enforteixi l’aspecte econòmic. Al cap i a la fi, els socis i simpatitzants han quedat exclosos, ja no són propietaris malgrat que encara els quedi veu i vot per un sentit d’estima i pertinença que no els poden usurpar.
No dubtem de les bones intencions dels responsables del Nàstic, però resulta evident que convindria una bona pensada i corregir tot allò que s’ha de corregir. Cada aficionat tindrà al cap les seves solucions perquè això és futbol, ciència que permet argumentar opinions a tothom que ho desitgi.
Així i tot, si volen repetir escabetxina al vestidor, sostindríem amb variats arguments de pes que el problema no rau aquí, els futbolistes no són els únics culpables de la frustració general. I és aquesta ràbia la que mereix ser analitzada a fons, de manera estrictament quirúrgica i professional.
Una campanya iniciada amb excés d’expectatives i ambicions que fregaven utopies, com assegurar que anaven per l’ascens directe a Segona, ha deixat un pòsit delicat, no direm ja perillós. És evident l’enuig de la major part de la parròquia grana, com també ho és l’allunyament de l’Estadi i les mancances que s’observen en diversos terrenys. Camps d’acció i actuació que van des de la implicació a la societat local i comarcal, la claredat i solvència del projecte a seguir sigui a curt, mitjà o llarg termini i altres vessants d’un món segurament més complex del que hom pensa. No n’hi ha prou amb al·legar que la primera i última paraula correspon als accionistes perquè aquest parer defensiu ataca l’arrel i essència d’aquesta emoció i sentiment anomenat Nàstic.
Una llàstima, aquest vernís de decepció, aquest regust amarg de reticència quan tocaria confiar en una correcció de rumb, de retrobament engrescat en tots els sentits. No cal estripar res, ni assenyalar amb el dit, ni organitzar estúpides trinxeres d’enemistat perquè ningú s’ho mereixeria, per simple respecte al Gimnàstic i a Tarragona, als responsables actuals i a la mateixa massa social. Però, i aquest però és majúscul, difícilment pensarem que anem bé mentre observem i analitzem un panorama descoratjador per tendència a ensopegar amb la mateixa pedra. Tant de bo se sàpiga separar gra de palla, rampell de cap fred, criteri i energia. El pitjor pressentiment és la desconfiança que ens neix mentre escrivim aquest desig. És evident que el Nàstic necessita una bona sacsejada.
