El Procés de Burgos va començar tal dia com demà, 3 de desembre, de 1970. El que havia de ser un consell de guerra contra militants d’ETA es va girar com un mitjó i va ser un judici al franquisme. Temps de dictadura: el tribunal no reunia cap requisit garantista i dictava sis sentències de mort. La mobilització a Espanya i a l’estranger va ser tan enorme que va forçar Franco a commutar les penes capitals.
Que donaria per una sèrie documental, ho acrediten els autors del còmic El Procés de Burgos. Revolució i viure!, Adur Larrea i Mikel Antza, que demà, dia d’actes, es presenta a Barcelona en traducció catalana de Jon Elordi i edició de Pol·len. Escriuen: «Fixa’t quin tros de tema és! Setze homes i dones joves detinguts i salvatgement torturats, enfrontant-se a una dictadura que els vol condemnar a la pena de mort. Entre els detinguts, dos capellans i tres parelles. Un dels acusats va ser detingut en l’intent frustrat d’alliberar la seva dona de la presó d’Iruñea. El segrest (o la detenció, segons com es miri) d’un cònsol d’Alemanya. Abans de començar el judici, un intent d’evasió fallit per alliberar els processats, excavant les clavegueres de la presó. Als pobles, una solidaritat i una repressió mai vistes fins aleshores. Una riuada de suport internacional cap els acusats i la seva lluita tan gran, que es pot considerar com el moment en què Euskal Herria una altra vegada, o per primer cop, apareix en la geopolítica com a territori específic que lluita per la seva independència».
Catalunya va ser capdavantera en la solidaritat bàsicament perquè lluitaven contra el feixisme, perquè la pena de mort era inadmissible i perquè catalans i bascos compartien els estralls d’una repressió furibunda simplement per reivindicar les seves nacions i les seves llengües. El primer motor d’aquella solidaritat van ser les tortures terribles a Mario Onaindia, que ell va saber descriure i emocionar amb la seva gran ploma, que després desplegaria doctorant-se en filologia, en magnífics llibres i en el seu vessant de diputat i senador del Partit Socialista. A Barcelona, va tenir un lector excepcional en un míting que va dispersar la policia a cops de porra: el filòsof Manuel Sacristán, de moda aleshores per haver traduït el manual ideològic de la revolució de maig del 68, El final de la utopia, de Herbert Marcuse.
Josep Solé Barberà va ser un dels advocats del consell de guerra. El que seria diputat per Tarragona pel PSUC a la primera legislatura (1977) i redactor del primer Estatut, va fer una defensa brillant amb la seva brillant oratòria. La mobilització catalana va ser impressionant. Un dels episodis més transcendents d’aquella onada de protestes va ser la tancada de tres-cents intel·lectuals i artistes a Montserrat, del 12 al 14 de desembre. La presència de noms de molta volada va donar la volta al món: Raimon, Oriol Bohigas, Joan Manuel Serrat, Terenci Moix, Ràfols Casamada, Joan Brossa, Pi de la Serra, Guinovart, Montserrat Roig, Pere Portabella, Ana María Matute... I en el quadre d’honor dels solidaris, Salvador Espriu i Joan Miró, i dos Premis Nobel de Literatura que s’estaven coent a Barcelona, Gabriel García Márquez i Mario Vargas Llosa. D’aquella experiència va néixer l’Assemblea de Catalunya, principal organisme unitari de la lluita per les llibertats polítiques i nacionals.
Els dibuixos d’Adur Larrea són precisos, mesurats, circumdant la violència, busquen la sensibilitat. I l’autor del text sap molt bé de què parla perquè coneix des de fonts de primera ma allò que explica i ha estat art i part de la història. Mikel Antza va ser escriptor fins que es va arriscar traient de la presó el seu amic també escriptor Joseba Sarrionandia. Va ser un dels dirigents d’ETA que va conduir el viatge al final de la violència i un dels negociadors amb el govern de José Maria Aznar en les converses a Suïssa, amb el bisbe Uriarte de mediador. Després de quinze anys de presó a França, ha recuperat la llibertat. Mikel Antza ha tornat a ser el pseudònim d’un bon escriptor després de ser un nom de guerra.
De petit, anava a la presó a veure el seu pare, Rafa Albisu, un dels fundadors d’ETA, i ara hi torna a veure la seva dona. El còmic acaba esmentant els presos que encara hi ha als penals per on van passar els processats a Burgos. I es presenta a la Model.
