Els futbolistes que tenen discurs: Lewandowski, un jugador graduat a la universitat

Retòrics. Grans dominadors del llenguatge són Jorge Valdano, amb el toc de realisme màgic; Pep Guardiola, capaç d’un soliloqui sobre Martí i Pol; i el ‘guaje’ David Villa, comentarista habitual de les retransmissions televisives

| Actualizado a 16 noviembre 2022 07:00
Antoni Batista
Comparte en:

Al final del partit de beatificació de Gerard Piqué, que arribarà als altars com Sant Geri, David Villa feia l’entrevista de tràmit amb Jordi Alba. El futbolista en actiu –que per cert va fer un bon partit i jo entenc que no mereix tanta banqueta– li va etzibar: «Qué bien hablas, guaje». Mentre ell, l’Alba, no passava dels tòpics, que si el rival es va defensar bé, que si la circulació per les interlínies, que si l’ordre defensiu, la pressió del contrari i tal i tal altre, allò de les bones sensacions... el guaje Villa trenava un discurs fluid i enraonat, habitual en els seus comentaris.

Segurament, el futbolista amb millor retòrica va ser, és, Jorge Valdano, que té aquell toc de realisme màgic de García Márquez i de la gosadia narrativa de Vargas Llosa abans que canviés ser un gran escriptor per dedicar-se a ser un polític mediocre. Inspirat, com en tantes altres iniciatives, pel meu amic i mestre –i culer!– Manolo Vázquez Montalbán, vaig entrevistar uns quants futbolistes amb discurs, com ell ho havia fet amb Valdano. El campió, també en això, va ser Pep Guardiola, capaç d’aguantar un soliloqui sobre Miquel Martí i Pol, que aleshores era el seu poeta de capçalera i ignoro si d’ençà de les seves lligues transoceàniques l’ha substituït per Hölderling i Keats. També vaig parlar amb el porter Ruud Hesp, que sempre llegia un llibre a l’avió, fet que li havia proporcionat una àmplia cultura literària. Em va impressionar, és clar!, el discurs de Johann Cruyff, que si bé no semblava massa llegit, hauria pogut ser perfectament escriptor o periodista: seu és el titular «Si nosaltres tenim la pilota, el contrari no la té», i a partir d’aquí construir la filosofia de la possessió que ha alimentat tots els trofeus del Barça d’ell en endavant.

Mai no he escrit de futbol perquè no en sé prou o en sé massa. Però sí que n’he vist molt, com acredita el meu carnet de soci del Barça número 15.501, i el cert és allò que em desinteressava professionalment, el futbol com a objecte del meu periodisme, m’interessava dels futbolistes i les seves personalitats. I molt especialment el fair play que gasten entre ells, del respecte i afecte que es tenen encara que siguin adversaris, i que veiem en les prèvies televisives i finals dels partits, quan les càmeres consideren que aquesta lliçó d’humanitat és més interessant que el vol del dron o l’última parida del paio que ens ha amargat el partit fins a distreure’ns del que passava al camp. En aquest cas, amb un excés de discurs especulatiu.

L’última entrevista amb discurs extra futbolístic d’un futbolista la vaig llegir dies enrere a La Vanguardia. Luis Buxeres i Juan Bautista Martínez parlaven amb Robert Lewandowski, ara com ara el crac més crac de la Lliga, que li acaba de concedir el trofeu al millor jugador del mes d’octubre. Fins i tot quan responia preguntes futbolístiques, elaborava discurs, però el culminava quan defensava la pròpia personalitat, resistent al munt de pressions a què un jugador d’elit està sotmès. I al final, un elogi de Lech Walesa i del papa Wojtyla, el clan polonès de les ‘W’ que comparteix i que va canviar el seu país i el món. Diu del que va passar de Sant Pare a Sant Joan Pau II: «Una personalitat gegant i no només en el món de la religió. Era una persona molt oberta amb la gent i sempre pensava en el bé de la humanitat. Sempre el recordaré com una bona persona que va intentar que el món fos millor».

Els futbolistes amb discurs em fan pensar que, efectivament, per fer bé la seva feina no els cal: Messi, el millor de tots els millors, tot i ser argentí no lliga una subordinada en castellà ni una simple en català tot i viure a Catalunya des que era un vailet. Però ho tenen tot per il·lustrar-se si volen: són joves, tenen temps i tenen diners. Els que han estudiat són un exemple de donar valor a l’esforç intel·lectual més enllà del físic: Pirri, Bilardo i Pablo Alfaro són metges, Álvaro Arbeloa i Julen Guerrero són periodistes, Hugo Sánchez és odontòleg, Gárate és enginyer industrial, Butragueño i Manolo Sanchis són economistes... I la majoria que estudia es dedica a dotar acadèmicament la seva praxi professional i cursen Educació Física, com Juan Mata, Andrés Iniesta i Sergi Roberto. Lewandowski va venir a Barcelona amb la carrera ja enllestida, amb un treball de graduació d’autoanàlisi sobre la seva trajectòria esportiva, un cant a l’ambició sana i a la tenacitat des de petit, quan entrenava sis hores diàries per superar una complexió dèbil i poder desenvolupar el que aleshores era un somni: ser futbolista.

Comentarios
Multimedia Diari