Aquesta frase la va pronunciar un destacat assessor del president Bill Clinton quan explicava a un adversari els motius de la seva victòria electoral. Almenys aquesta és una de les versions que ha fet més fortuna perquè el cert és que aquesta frase s’ha utilitzat moltes vegades per demostrar que el que més influeix en la política i en moltes de les relacions socials és la marxa de l’economia.
I és que , de fet, l’economia és el que regeix bona part de la vida pública, i fins i tot privada.
Per exemple, per què els partits d’extrema dreta, o de dretes amb discursos radicals, tenen tants suports en sectors econòmicament desfavorits? És una pregunta lògica i que ens fem molts.
Doncs fa poc veient una sèrie de televisió que no hi té massa a veure hi vaig trobar una possible resposta. Està centrada en una zona força marginal d’una gran ciutat nord-americana on una noia que havia aconseguit millorar la seva situació econòmica defensava el candidat electoral que s’oposava a regular el preu de lloguer dels pisos. El seu xicot li retreia justament que no era coherent amb el seu origen i ella li va respondre «... em dius que estic traint els de la meva classe, que la regulació dels lloguers es fa per protegir a gent com jo i la meva família? Als pobres? M’he deixat la pell des dels deu anys per aspirar a alguna cosa més i ara la ciutat m’ha de dir quan he de cobrar pel lloguer dels meus pisos? Per què? Perquè els ganduls com el meu pare puguin viure d’una pensió als meus pisos de lloguer regulat mentre jo amb prou feines cobreixo les despeses disparades?...» Està clar que n’hi ha que s’aprofiten de les ajudes i els que conviuen en aquests barris ho saben millor que ningú perquè els veuen cada dia.
Però també està clar que les oportunitats no són iguals per tothom i que entre molts dels que en tenen menys ha calat la idea que ens movem en una jungla i no queda més remei que mossegar si es vol tirar endavant. Per això els convencen els discursos abrandats i políticament incorrectes com els de Vox a Espanya, Trump o Bolsonaro. El que no saben tots aquests convençuts és que les polítiques ultraliberals els farà encara més pobres i marginals perquè això no els ho expliquen. No els hi diuen que la desregulació del mercat els deixarà menys protegits i que els serà molt més difícil tirar endavant a no ser que adoptin posicions radicals i gens amables pels que tenen el seu mateix origen.
No són conscients que els que construeixen el discurs de l’extrema dreta, els dirigents d’aquests corrents, volen una desregulació de l’economia per guanyar més diners i, sobretot, pagar menys impostos.
Només cal veure les condicions que ha acceptat el president de la cambra de representants dels Estats Units, Kevin McCarthy, imposades per l’ala dura del partit republicà. Són els contraris a l’Obamacare, a regular l’adquisició d’armes, etc. Tot lligat a l’economia, òbviament. L’Obamacare retalla guanys a la medicina privada, la regulació de la venda d’armes incideix, de moment molt poc, en els guanys d’una de les primeres indústries dels Estats Units que és la militar. Ara cal veure si se’n sortiran.
Mentrestant al Brasil milers de seguidors de l’expresident Jair Bolsonaro han assaltat el Congrés i el Tribunal Suprem amb la intenció d’enderrocar el president Luiz Inácio Lula da Silva qui no ha dubtat a decretar la intervenció federal i a prometre un càstig exemplar contra els vàndals i feixistes. Un assalt que, per cert, recorda molt l’assalt al capitoli dels Estats Units de fa dos anys.
Llavors quan es mira qui hi ha al darrere del partit de Bolsonaro i qui li dona suport de tota mena, també econòmic, hi trobem grans empresaris que ja van aconseguir durant el seu mandat una substancial reducció dels seus impostos. En canvi, els que van assaltar el Congrés i el Tribunal Suprem aquest diumenge eren milers de persones que lluïen samarretes grogues i verdes i duien banderes de Brasil, i que, probablement, creien que estaven salvant el país de la dictadura de Lula que va guanyar les eleccions gràcies a un frau electoral.
Tot aquest argumentari em serveix per arribar a una conclusió que és que el sistema econòmic que tenim fa aigües per totes bandes. Probablement perquè estem en un profund canvi de paradigma, on s’ha acabat bona part de la indústria que donava feina a milers de persones i els que més ho pateixen són justament els menys qualificats, és a dir, els més proclius a ser convençuts per tots aquests discursos populistes que només busquen suports incondicionals per dur a terme les seves polítiques radicals.
No em vull ficar en un terreny que no és el meu, però em fa l’efecte que l’única solució és una reforma cap a un sistema capitalista més amable amb les persones, molt menys radical i que adopti alguns dels preceptes de marxisme, que ja sabem que ha fracassat bastant en la seva aplicació pràctica, però perquè no regular els mercats? Per què no limitar els guanys astronòmics de les empreses i apujar-los els impostos?
A l’esquerra també li aniria bé entendre que s’ha de motivar als que reben els ajuts. I s’ha de controlar per fer un món més just. Que d’això es tracta.
