Els Premis Ondas d’enguany han guardonat dos professionals de la ràdio que conec des de fa molts anys. Ells són diferents en molts aspectes, però tenen dues coses en comú: per una banda, una visió semblant sobre els elements bàsics del paper del periodisme i, per l’altra, la passió per la ràdio. Els vaig conèixer en moments i en llocs diferents. El Carles, a la dècada dels 80 a Reus en plena transició cap a la democràcia, període en què mitjans de comunicació i periodistes jugaven un paper important. Érem competidors, ja que jo treballava a Ràdio Reus SER i ell a l’emissora de la Cope i ambdós presentàvem l’informatiu del matí de les nostres emissores.
El primer que em va interessar d’en Francino fou que la seva manera de ser i d’actuar anaven sempre de la mà: ell deia el que creia que havia de dir tant si ho feia en privat com davant del micròfon. La franquesa era la seva arma, acompanyada d’un caràcter abrandat que el feia molt proper a tothom. En el terreny personal, passava per ser a l’època un noi alt i ben plantat que tenia tota la pinta d’esportista; i de debò que ho era! No he conegut mai ningú que practiqués tants esports a la vegada. El dia que el van cridar per fer una prova per ser el primer presentador del Canal Plus que aleshores es posava en marxa, estava a Altafulla navegant. Quan l’aleshores director general de la SER, Eugenio Galdón, em va trucar perquè no aconseguien contactar amb ell, tots el vam buscar per tot arreu; quan en Francino va saber pel que el volíem, va acceptar a contracor anar a Madrid; ho feu a la seva manera: amb pantalons curts, barba de dos dies, colrat pel sol de mar i amb cara d’emprenyat. No cal dir-ho: el van escollir.
Al cap d’uns anys se’n va cansar i tornà a casa, a TV3. Semblava que es jubilaria allí, però quan IñaKi Gabilondo va deixar Hoy por Hoy per anar a presentar l’informatiu de Cuatro, a Madrid van tornar a pensar en ell. Sabien que seria difícil convèncer-lo i és per això que ens van encomanar al Josep M. Girona i a mi que li féssim un tempteig. Feina dura. Vam haver de fer molts sopars i reunions; malgrat saber que aquesta era l’oferta professional de la seva vida, va costar que acceptés. Del darrer que va voler parlar va ser de diners; sempre crec que n’hi van oferir més dels que ell hauria demanat.
Un tercer moment important es va produir en el decurs de la deriva empresarial i ideològica que va patir el Grup Prisa ara fa uns anys. En Francino va ser dels pocs que va aguantar i, malgrat els bons resultats d’audiència de l’Hoy por Hoy, el van passar a dirigir la tarda on feia menys nosa la seva independència i el tipus de periodisme que aquella direcció volia. I avui en dia segueix a Madrid, essent el mateix Carles Francino; aplicant a la seva feina els principis professionals i periodístics de sempre, fent pinya amb el seu equip i fent amics. De la pandèmia ençà la seva vida personal ha estat alterada: no ho ha tingut fàcil, ha vist com el virus l’afectava i també a persones estimades; ara té menys força física, però la mental que alimenta les seves conviccions està forta com sempre. Si per ser bon periodista, com deia Kapuncinski, s’ha de ser bona persona, ell n’és un exemple.
Als 90 a Barcelona vaig conèixer en Jordi Basté. La primera impressió que feia era la de ser un boig de la ràdio, la qual va aprendre a estimar gràcies al fet que va tenir la sort de treballar amb gent que en sabia. El Jordi és en l’actualitat un periodista d’arrel esportiva, transformat en «l’Anchor man» dels matins radiofònics catalans; ho és gràcies al seu talent, adaptabilitat i intuïció periodística. Els qui saben d’innovació creativa diuen que per canviar de soca-rel alguna cosa cal arriscar; és a dir, no ser previsible, sinó tot el contrari, fer coses ben diferents i amb freqüència. En ràdio això vol dir trencar motlles, captivar els oients amb coses diverses i retenir-los sempre; en resum: fer allò que ell i jo comentem cada vegada que ens vèiem i parlem del mitjà que ens apassiona i que és bàsicament del tema que li agrada xerrar.
Com que aquest, per molt que diguin el contrari, és un país petit, el Jordi Basté es troba ara al bell mig d’un ecosistema politicomediàtic que l’ha acabat convertint en un referent obligat de la informació; cada dia disposa d’una munió de candidats de tota mena que volen que els entrevisti, o també d’una cua d’aspirants a tertulians que els agradaria aprofitar la plataforma del Món a RAC 1 per ser coneguts. Però ell va a la seva; fa i desfà l’escaleta del programa i barreja el Benidorm Fest amb el darrer afer del Procés, deixant-se enredar dia sí i dia també per la gent, molt jove, del seu equip que el porten a fer coses a vegades inversemblants, mentre la caixa enregistradora del Grup Godó no para d’ingressar publicitat.
Ignoro quant de temps estaran aquests dos periodistes en antena, com també ignoro quant de temps sobreviurà l’actual ràdio; però del que sí que estic convençut és que mentre cadascú d’ells sigui cada dia a la seva respectiva cadena, milers de persones sentiran la necessitat d’escoltar-los i mantindran viu aquest mitjà de comunicació que ells i jo tant estimem.
