L’Ajuntament de Barcelona va anunciar el mes passat que fins al setembre realitzaria 56 obres públiques; a una ciutat que torna a estar inundada de turistes només li faltava això per a complicar la vida als seus ciutadans, sobretot tenint en compte que fa temps que no paren de veure’s afectats per les realitzacions sorpresa d’això que el govern Colau ha posat de moda i que s’anomena urbanisme tàctic.
L’obra pública arreu del país passa en els darrers temps per una etapa certament complicada. Un dels indicadors del que diem el constitueix el fet que de l’equació: institució contractant, empresa contractada i ciutadans afectats, han desaparegut aquests darrers. Per un costat és evident que les constructores s’enfronten a molts problemes que fins fa uns anys no tenien i que els permetia tenir un alt nivell de guanys. Ara han augmentat els seus costos més d’un 30% de mitjana i en els concursos les meses de contractació valoren únicament les ofertes a la baixa; però per a fer front a aquesta situació contractual han trobat una solució màgica: denunciar qualsevol aspecte de l’obra no contemplat en el projecte, quan això passa el que fan es parar immediatament els treballs i negociar amb l’entitat contractant els sobrecostos que es generen; un cop tot acordat i signat, passi el temps que passi , aleshores reinicien les obres.
Aquesta estratègia provoca bàsicament dues coses: el desfasament pressupostari previst fins arribar a percentatges inaudits, i sovint amagats a l’opinió pública, i el retards notables en la finalització de les obres ; els més perjudicats , a part de les arques públiques, són com sempre els ciutadans que s’han fiat de les promeses d’acompliment dels terminis i als qui , quan hi ha retards, no se’ls dona cap explicació plausible, tot i que gràcies als impostos que paguen es financen les obres i les desviacions pressupostàries que enriqueixen finalment als contractats. D’això sen diu pagar i callar.
Deixant el cap i casal de Catalunya, tinc tres exemples a les nostres contrades a fi que el lector entengui el que vull dir; el primer d’ells són les obres del pont sota la via del tren que dona accés al Barri Gaudí a Reus. Iniciades a meitats de març, havien d’acabar en quatre mesos, però ara les han ajornat fins a setembre, i ja veurem. El segon, que afecta a dos termes municipals, són els treballs diversos que s’han fet a la TP-7049, la carretera que uneix Reus amb Castellvell del Camp i que resulta ser la més congestionada de les que administra la Diputació de Tarragona , fet que és comprensible, ja que hi passen quasi 10.000 vehicles diaris. Aquests treballs estan essent un turment per a vianants i conductors, ja que uns i altres els tenen perfectament al marge de tot.
Ambdós exemples tenen una cosa en comú: la falta d’informació a l’usuari. Fa molts anys, a les obres públiques hi havia cartells explicatius, acompanyats sempre de petició de disculpes, etc... Ara només hi ha tanques, prohibicions de pas sobtades i sorpreses diàries pels soferts conductors que, davant la incertesa, estan obligats a fer previsions de temps sinó volen arribar tard a la feina o als compromisos adquirits.
Deixo pel final el tercer exemple, el de les obres de la Rambla Jaume I de Cambrils, la principal artèria comercial i d’entrada al port de la vila marinera. L’altre dia, després de fer una autèntica marató pels carrers que hi porten, vaig arribar a Can Bosch. El Joan pare, un dels darrers restauradors de tota la vida que encara queden a la vila marinera i cambrilenc de soca-rel, em comentava les dificultats per les que passen les botigues de la zona; algunes de les quals han hagut de plegar i la resta sobreviuen gràcies a que tenen clientela fidel. Els veïns, tot i que són convocats a reunions, es queixen des del primer dia que no hi ha hagut planificació i que això d’atorgar les obres a l’oferta més econòmica no ha permès dur-les a terme per fases de manera que no convertissin la zona en una selva. Aquí també l’absència de cartells informatius és notable i el passi d’un costat a l’altre de la Rambla es fa molt difícil; però el pitjor de tot és que els veïns i passants no saben quan acabarà aquest calvari.
Els funcionaris que redacten els projectes i les normes i els polítics que les aproven, haurien de pensar una mica més en els ciutadans afectats. No és tan complicat de fer, simplement per començar podrien no deixar-los fora quan es planifica la realització de les obres, i sobretot, no maltractant-los amb la desinformació i la manca d’atenció i de respecte a vianants i conductors.
