Els vam aplaudir des de finestres, balcons i terrasses cada dia durant el confinament. Els aplaudíem perquè eren gairebé la nostra única protecció contra el maleït virus que provoca la Covid-19. Perquè s’hi estaven deixant la pell, en alguns casos de forma literal, per guarir-nos.
Perquè en aquell moment no hi havia material per fer-hi front. Els vam veure fent la seva feina embolicada amb bosses d’escombraries i mascaretes fetes de roba, tot i que n’hi va haver uns quants que es van aprofitar de l’escassedat i van vendre aquest material, que havien anat a comprar a la Xina, a preu d’or amb l’afegitó que molts van sortir defectuosos.
Vam pensar que aquell gran esforç que van fer els sanitaris hauria de posar negre sobre blanc les necessitats o escassedats del sistema sanitari públic de manera que les administracions, la Generalitat en aquest cas, hi posarien solució en els pròxims pressupostos.
De moment això no ha passat. Les llistes d’espera per determinades operacions continuen essent massa llargues i els centres d’atenció primària estan col·lapsats. Diuen que els pressupostos de l’any que ve inclouen una partida important per solucionar aquest problema endèmic, veurem. Ja sabem, perquè cada any passa, que una cosa és la llei de pressupostos que s’aprova i una altra el que s’acaba aplicant i els resultats que té.
Crec que és certa la gran qualitat que té la sanitat pública al nostre país. Els grans hospitals públics que hi ha a l’àrea metropolitana de Barcelona es poden comparar amb els millors de la majoria de països del nostre entorn. Tenen uns immillorables instituts d’investigació, resultat en part del programa ICREA, impulsat per Andreu Mas Collell. Un programa que té per objectiu la captació i retenció del millor talent i que és finançat per la Generalitat. Ja són quinze anys ininterromputs de funcionament.
Aquests grans hospitals se superen constantment fent investigació, publicant a les grans revistes sanitàries del món i en fi aplicant els resultats seus i molts altres que es fan en altres països i altres centres universitaris. Tot i això ara van tots força saturats.
Vull dir que la que se supera incansablement és la Sanitat pública al nostre país. La privada és privada i, per tant, són empreses i com a tals el que busquen són els beneficis que busca tota empresa perquè sinó ha de tancar, és el que diu la llei.
La tradició del mutualisme sanitari a Catalunya ve de molt lluny. De quan la sanitat pública no era gran cosa i la tradició s’ha anat mantenint. I ara augmentant perquè davant el col·lapse de la pública, la privada t’atén gairebé al moment i ho fa amb una qualitat acceptable, sempre que apliquin els protocols establerts per la pública.
La protesta dels sanitaris, majoritàriament dels CAP, està totalment justificada. Estan molt estressats. Han d’atendre una quantitat de pacients que, en molts casos, els impedeix fer diagnòstics acurats. Tant els metges i metgesses com les infermeres i infermers, com la resta de personal.
Ha d’augmentar bastant el personal a aquests centres. Són els primers que atenen al personal, els que fan les històries clíniques de la major part de la població. Una població que, diguem-ho tot, està envellint i, per tant, necessita cada cop més aquesta atenció. Tenen tota la raó del món, es necessiten més contractacions i de forma continuada perquè això de l’envelliment no s’aturarà, de moment.
Ara bé, diuen que no n’hi ha de sanitaris disponibles per contractar. Doncs no n’hi ha en part perquè aquí els hi paguen poc, en comparació amb altres països com ara França o Alemanya i el que fan és que se’n van a fer la residència a un altre país de la UE. Lògic.
El futur que l’hi espera a una persona que faci el MIR aquí és potser tenir la sort de fer-lo en un gran centre hospitalari on el sou no serà gran cosa, però adquirirà uns bons coneixements. Però el que no pugui accedir a algun d’aquests centres acabarà en un hospital més precaritzat, sense tantes possibilitats i amb un sou igualment escàs.
L’alternativa és, per molts, millorar la seva situació econòmica en un altre país europeu. Diuen que aquests any la «collita» dels MIR ha estat molt bona, doncs ja s’hi poden posar a evitar que molts acabin en altres mercats. El personal sanitari és bàsic per aconseguir ser un país amb una bona salut pública.
Perquè salut pública i educació són la base de qualsevol societat que vulgui ser competitiva en el món actual.
