Hi ha tantes coses que podríem extrapolar de l’esport per millorar la nostra existència, que sembla mentida la tossuderia mostrada en ignorar-les. Per exemple, la confiança que precisen els esportistes per rendir, indiscutible necessitat.
Ells i qualsevol humà, per extensió. Sense creure-t’ho, sense aplicar allò que prepares cada dia com a rutina als entrenaments o feina fins a mecanitzar-ho, resulta gairebé impossible sortir-se’n. Per no parlar, que ens embolicaríem massa, del paper de la ment quan toca rendir en qualsevol àmbit vital i professional.
Si confies i confien en tu, oli en un llum, ja tens mig objectiu guanyat. Si deixes que creixin els dubtes i el coco es comença a fer preguntes difícils de respondre, malament rai.
Aquestes cabòries venien a tomb mentre vèiem el darrer partit del Nàstic, una altra prova de foc per guanyar-nos el cel, confirmació fefaent que ens hem fet d’aquest club per patir com a mares.
La delicada situació, tampoc exagerem amb pitjors qualificatius, és tan exigent que ha aconseguit que ens fem creus de comprovar com rendeixen certs futbolistes a nòmina grana.
A la classificació, el Nàstic viu a terra de ningú, amb les eliminatòries d’ascens a vuit punts i el descens, a set
Per exemple, el Manu Garcia d’ara no sembla ni parent llunyà d’aquell que l’any passat era una garantia absoluta sota pals, amb actuacions que el van convertir en veterà cobejat pels grans de la categoria. O el basc que ens té el cor robat, Álex Quintanilla, abans assegurança de vida a la defensa i avui, amb alguna desconnexió puntual i manca de concentració que ens posa el pèl com a escàrpies i el cor a prova.
Parlem de dos indiscutibles que només mereixen floretes, consti. Com les mereix aquest duo de pivots, Montalvo i Montes Arce, que durarà com un pastís de xocolata a la porta del tòpic col·legi.
Ens els prendran de les mans, òbviament, i ho diem en to admiratiu, en el sentit de comptar amb una bona plantilla traïda en les seves aspiracions col·lectives per aquesta manca de confiança generalitzada, forjada a base de mastegots, de marcadors contraris i un evident excés de pressió que ha acabat per arruïnar les altes ambicions i expectatives d’aquesta temporada.
Ara com ara, queden deu partits per abaixar teló i calen catorze punts encara si no volen jugar amb foc i quedar-se cremats a les brases. Repassant la classificació, el Nàstic viu a terra de ningú, amb les eliminatòries d’ascens a vuit punts i el descens, a set. Per tant, a qui correspongui i sabent que la confiança no es pot comprar al supermercat, que hi hagi calma i encert suficient per assolir la permanència com més aviat millor i tal dia farà un any. Res més.
En tot cas i amb la boca petita, tant de bo el Consell d’Administració rumiï en la intimitat què ha passat, com es pot corregir la situació i què cal per retrobar just això, la confiança perduda. I de pas, la indispensable il·lusió perduda.
Tant de bo el Consell d’Administració rumiï en la intimitat què ha passat i què cal per retrobar la confiança perduda
L’entrenador Dani Vidal parlava després de despatxar al Calahorra que sempre resulta millor «corregir des de la victòria». Home, i tant! Bàsicament, l’alternativa consisteix a actuar col·lectivament com un manyoc de nervis, posar-nos a tremolar com un flam i viure la recta final de la campanya amb un nus a la gola. Arribats al moment de l’any en què qualsevol seguidor de qualsevol equip comença a tirar de calculadora, n’hi ha prou amb retrobar la seguretat a casa, sota l’escalf de la gent grana, i arribar a la relativitzada meta tan aviat com sigui possible. Tot i sabent que no sempre xiularan penal quan ja neguiteges pendent del rellotge i no tothom disposa de la sang freda proverbial en Javi Bonilla, un altre amb més hores de vol que els comandants d’una línia aèria.
Recuperar la confiança, com si fos tan fàcil. No oblidar les habilitats demostrades i evitar els dubtes en la pròpia capacitat per afrontar els nous reptes, ara molt més limitats. No confiem tampoc les opcions a la bona sort, que aquí s’ha d’afrontar el panorama tal com deia Picasso de la inspiració, que a ell sempre l’enganxava treballant, enmig de la feina. Amb confiança arriben les bones dinàmiques i ara, el secret rau en saber com trobar-la ben aviat. No cal res més.
