Alguns nens en edat escolar s’han convertit en dissortats protagonistes de l’actualitat de les darreres setmanes; per una banda, tenim dos cassos de presumpta violació: un a Badalona a una nena d’11 anys per part d’un grup de 6 joves i l’altre, tal com va denunciar el dijous el Diari, a una adolescent de 13 anys per part de 4 menors .
Per acabar de reblar el clau d’aquest trist panorama, ens han colpit també els dos intents de suïcidi a Sallent: el de les bessones, una de les quals va morir, i el d’un noi de 15 anys que miraculosament es va salvar.
Una part de la violència que viu la nostra societat actual està protagonitzada per menors; l’any 2022, segons les estadístiques fetes públiques fa poc, un 12’7 per cent de les agressions a Catalunya van ser protagonitzades per a infants i adolescents.
Des de fa temps, els ciutadans percebem que el sector social que fins ara havia estat al marge de la xacra de la violència, ara s’ha convertit en el protagonista d’alguns fets que ens impacten i que remouen la consciència de tots aquells que s’adonen que ens estem enfrontant a un problema estructural de difícil solució.
Sembla fora de tot dubte que el primer terç del segle XXI ha generat, entre d’altres moltes coses, un nou entorn nociu per infants i adolescents.
Hi ha canvis profunds: s’estan promovent nous codis educatius, socials i ètics, són generats majoritàriament en el si d’Internet i de les xarxes socials; indrets on s’ofereix mons ficticis que ajuden als més petits a formar-se una visió esbiaixada de la realitat, a compartir diagnòstics sense base i a donar com a bones solucions que no tenen cap mena de sentit.
Als professionals de l’educació se’ls exigeix tot, allò que els toca per definició i allò que no els pertoca
El més trist de tot és que el moment de buscar les causes d’aquest estat de coses tothom es treu les puces del damunt i si els protagonistes són infants i adolescents en edat escolar, molts en responsabilitzen directament les escoles i els seus mestres.
Als professionals de l’educació se’ls exigeix tot, allò que els toca per definició i allò que no els pertoca, sinó que ho haurien de fer les famílies i a les institucions públiques.
Vivim en una societat consumista i poc solidària, on la gent creu que els drets individuals són il·limitats i les obligacions, poques; molts pares no estableixen cal mena de límits als seus fills, així creuen que seran més feliços; un cas paradigmàtic és del telèfon mòbil i l’accés a Internet; segons l’enquesta d’Equipaments de les llars, més d’un 20 per cent dels menors de 10 anys passen hores al dia jugant amb aquest artefacte sense control de ningú.
Quan hom llegeix les patologies que genera aquest ús incontrolat, resta corprès i preocupat: depressió, ansietat, dèficit d’atenció, trastorns bipolars i molts problemes de conducta. Comprant un mòbil els pares creuen haver satisfet una necessitat i sobretot estan convençuts que han obtingut la pau familiar, bàsicament pel fet que els seus fills deixen d’emprenyar-los.
Algunes famílies fan una cessió encoberta de la feina educativa que haurien de dur a terme elles mateixes
Les excrescències de la societat digital van a parar a l’escola. Alguns tenen la barra de dir coses com: «Els mestres ja ho solucionaran, per això cobren!». Algunes famílies fan una cessió encoberta de la feina educativa que haurien de dur a terme elles mateixes; aquesta mancança es nota i quan sorgeixen problemes es busquen els culpables equivocats.
Pensava tot això l’altre dia quan assistia a una de les conferències d’un interessant cicle sobre pedagogues reusenques organitzat per la Fundació Reddis; a una d’elles, Cèlia Artiga, mestra de l’escola, pares i alumnes li deien «Doña» com a senyal de respecte no solament per la seva autoritat moral, sinó també per la confiança que hom tenia amb el que feia, per la qual cosa comptava sempre amb el suport total de les famílies.
L’escola hauria de tornar a ser el centre de la nostra societat; caldria protegir-la, dotar-la de recursos i enfortir-la per a poder donar resposta a les necessitats que plantegen els canvis en tots els àmbits. Cal tornar a recuperar el vincle entre mestre i famílies, cal enfortir aquesta relació per aconseguir plegats construir l’educació que exigeix el Segle XXI.
