El 26 de setembre de 2022, un dia d’aigües tranquil·les al Mar Bàltic, un sismògraf registra dos tremolors, amb epicentre a dotze milles nàutiques al sud-est de l’illa de Bornholm. No és un terratrèmol, sinó explosions. Les detonacions provoquen fuites als dos gasoductes Nord Stream. Les bombolles de gas pugen a la superfície de l’aigua. El què va passar encara és un enigma.
La investigació feta per Alemanya conclou que un comando compost per cinc homes i una dona lloga un iot a Rostock el 6 de setembre. Carrega explosius. I, a partir d’aquí, avança a través de petits ports fins a arribar a l’objectiu. Els tubs del gasoducte discorren a una profunditat d’uns 80 metres. Només bussos entrenats poden assolir aquestes profunditats.
Però qui és el responsable del comando? Qui va donar l’ordre? Com en les millors pel·lícules d’intriga, els sospitosos són nombrosos: Ucraïna, Polònia, els Estats Units, Gran Bretanya, França... Tots ells crítics amb el gasoducte promogut per Alemanya. Però les aparences poden enganyar i el ministre de Defensa alemany, Boris Pistorius, va arribar a plantejar la possibilitat d’una operació de «falsa bandera», en la qual Rússia podria haver posat pistes falses per culpar Ucraïna.
I en aquestes, el mític periodista Seymour Hersh publica una investigació en la qual afirma que els atacs als oleoductes Nord Stream són obra de la CIA amb el suport de Noruega. Segons ell, la raó per la qual els Estats Units decideix volar els gasoductes és que tem que Alemanya continuï comprant gas rus. A preguntes del mateix Hersh, els assenyalats ho neguen i molts mitjans de comunicació ignoren la història. Altres retreuen que no reveli la seva única font anònima.
El temps dirà si Seymour Hersh té raó, o no. Però abans de desacreditar-lo, cal conèixer la seva història. Com a degà del Col·legi de Periodistes, l’any 2008 vaig proposar Hersh pel premi Vázquez Moltalbán. Les raons eren nombroses, però en destaco dues: el periodista nord-americà va revelar a New Yorker la matança de My Lai, perpetrada l’any 1969 per tropes dels Estats Units, notícia que va canviar radicalment la percepció sobre la guerra del Vietnam (L’any 1970 va guanyar el Pulitzer per l’exclusiva). Un total de 35 anys després, el 2004, va destapar les tortures de l’exèrcit nord-americà a la presó d’Abu Graib, després de la guerra de l’Iraq.
En tots dos casos va afrontar l’hostilitat del Govern i de bona part de l’opinió pública del seu país. Quan va venir a recollir el premi a Barcelona vam tenir ocasió de parlar en profunditat sobre els atacs que pateix un periodista quan trenca el ‘discurs oficial’ i planta cara al poder. Atacs provinents, moltes vegades, d’altres periodistes que gaudeixen d’influència social sense haver arriscat mai les seves posicions de privilegi. Ara la història es repeteix. Tal qual.
En el seu llibre Periodismo narrativo (UB, 2012), l’assagista i professor Roberto Herrscher es fa la pregunta següent: «Quan el món necessitava un jove periodista que fes per l’Iraq i Guantánamo el que el jove Hersh havia fet pel Vietnam, qui és el que aconsegueix la primícia, dona la cara i omple la línia de punts des de les ordres cruels i il·legals fins al seu esgarrifós compliment?» I respon: «Sí, ja ho han endevinat: el nou Hersh de la guerra de l’Iraq és... el mateix Hersh».
L’autor del llibre recorda que «una de les fonts que Hersh cultivava amb cura i tractava amb respecte va pensar que algú ho havia d’explicar al món. Aquesta font va trucar a Hersh i li va dir amb pèls i senyals el que estava passant dins de la presó d’Abu Graib, el vell camp de tortura de Saddam. Resulta que les forces aliades estaven fent el mateix que el dictador».
Les dues notícies (My Lai i Abu Graib) són fruit de l’impuls ètic d’una font, de la perseverança i el coratge del periodista, i del valor d’uns editors (New Yorker), que sabien que serien acusats d’antipatriotes i van continuar endavant. I arribats aquí, permeti’m recordar el valor de la democràcia, i com dirimeixen les dictadures aquests conflictes: El primer premi Vázquez Montalbán, el 2004, també va reconèixer a una periodista que resultava incòmoda. Anna Politkóvskaia informava del terror que patia Txetxènia sota les tropes russes. Va ser titllada d’antipatriota, i assassinada al portal de casa seva el 8 d’octubre del 2006. L’ombra de Vladímir Putin ja era aleshores allargada.
Cinquanta-tres anys després de My Lai, i dinou d’Abu Graib, torna Seymour Herhs. Potser mai sabrem fins a quin punt és cert el que diu. Potser hauran de passar molts anys de secrets oficials per saber-ho. Però el que sí que mereix és respecte. S’ho ha guanyat.
