Dins el cicle ‘Els reptes ètics del periodisme’, vam celebrar ahir a l’aula magna de la Universitat Rovira Virgili una jornada per parlar de ‘La bretxa de gènere: la igualtat un dret lluny de la realitat’. Perdonin que, en aquest cas, parli en primera persona perquè l’acte estava organitzat pel Col·legi de Periodistes, la URV i el Consell de la Informació de Catalunya, el qual presideixo. En altres paraules, en soc part implicada, i és bo que el lector ho sàpiga des del primer moment.«Part implicada» en el significat més ampli de la paraula perquè em sento compromès amb les reivindicacions que ens han de portar a una igualtat real entre les dones i els homes. I perquè comparteixo la idea que encara estem molt lluny, que queda molt camí per córrer. Ho vam veure ahir en les intervencions de les periodistes Núria Pérez, directora del Diari, Sara Sans, Agnès Llorens, Núria Piera i Sara González. En les paraules de Cilia Willem, directora d’Igualtat de la URV, i de les expertes que omplien la ‘Fila 0’ de l’acte.
Parlàvem de periodisme, però tot el que dèiem era un reflex més del que viu el conjunt de la societat. Formalment, les lleis garanteixen la igualtat, però, en la pràctica, les dones es veuen obligades a assumir moltes més renúncies per seguir una carrera professional, per conciliar, per demostrar el que valen. Assumeixen majoritàriament la cura, dels fills i dels pares. I han de continuar afrontant actituds masclistes, algunes molt evidents. Altres invisibles, silencioses, però que signifiquen una pressió constant.
I el més greu és que són actituds que es reprodueixen. Ho explicava Joana Zaragoza Gras, catedràtica emèrita de la URV i referent en la lluita per la igualtat, en una magnífica entrevista que li va fer la Maria Victòria Bertran al Diari. Deia que actituds que observava entre alguns joves la deixaven «garratibada» pel seu masclisme. «S’ha perdut consciència –lamentava– i veiem ara situacions que als anys setanta haurien estat impensables».
El que es va viure al Congrés dels Diputats el passat 23 de novembre és una prova de «l’impensable». Una diputada de Vox va insultar la ministra d’Igualtat, Irene Montero, dient-li que «l’únic mèrit que té vostè és haver estudiat en profunditat a Pablo Iglesias». Significava un acte de masclisme d’una gravetat que, en la nostra ingenuïtat, havíem arribat a pensar que era cosa dels passats més obscurs. L’extrema dreta és l’expressió més clara del retrocés que pot patir la democràcia i els drets que creiem definitivament conquistats. Però, com avisa Joana Zaragoza, el masclisme va molt més enllà i amenaça en enverinar el futur.
Ahir, a l’aula magna de la URV, vam escoltar la periodista Sara González. Les seves paraules ens van recordar que la violència política i el masclisme els tenim ben a prop. Els recordo la història. Sara González va publicar un reportatge amb testimonis de dones, des de càrrecs polítics fins a periodistes, que explicaven haver estat víctimes de l’abús de poder del diputat Francesc de Dalmases. El reportatge posava en evidència que l’incident que el diputat havia protagonitzat a TV3, després de l’emissió del programa FAQS, era només la punta de l’iceberg d’unes actituds masclistes i intimidatòries respecte a les dones.
Arran del reportatge, Sara González, redactora de El Periódico, va ser objecte d’una campanya que, sense exagerar, podem qualificar de ‘violència política i masclista’. Ahir no es va estendre en el que havia patit durant les últimes setmanes, però en treia conclusions: «L’assetjament a les xarxes que patim les dones periodistes afecta la llibertat de premsa, perquè el que busquen és que callem, que no publiquem informacions que sacsegen el seu statu quo».
Ahir durant més de dues hores es va tractar d’això. De sacsejar un sistema, unes estructures de poder, uns models, que ens allunyen de la igualtat. I que representen una càrrega afegida per a les dones, a la feina i a la vida. Va ser un matí per la igualtat a l’aula magna de la Universitat Rovira Virgili. En faran falta molts més.
Josep Carles Rius Baró, nascut a Valls, és president del Consell de la Informació de Catalunya i de la Fundació Periodisme Plural. Va ser degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya. És doctor en Comunicació i autor del llibre ‘Periodismo en reconstrucción’ (UB, 2016). Professor de periodisme durant 25 anys a la UAB, ha estat sotsdirector de ‘La Vanguardia’ i també ha treballat a ‘El Periódico’, TVE o ‘Público’, entre altres mitjans.
