Història, memòries
i política

| Actualizado a 30 noviembre 2022 07:00
Montserrat Duch Plana
Comparte en:

La nova llei de Memòria Democràtica (2022) s’aprova a les Corts espanyoles quinze anys desprès de la que «se reconocen y amplían derechos y se establecen medidas en favor de quienes padecieron persecución o violencia durante la guerra civil y la dictadura», més coneguda com de Memòria Històrica (2007). Ambdues a moltes dècades del final biològic de la dictadura de Franco. Comencem a saber el perquè d’aquest retard com sabem, també, que altres societats europees o i sud-americanes van fer el treball de memòria col·lectiva amb prou més diligència cívica.

La transició a Espanya (1976-1982) va patir els condicionants de la guerra freda, generà una particular experiència social i política fruit de la «correlació de febleses» que deia M. Vázquez Montalbán: ni reforma ni tampoc ruptura. Allunyada del que la memòria oficial va voler instaurar com a transició modèlica: violències, perdurabilitat intacta d’aparells d’estat com ara la judicatura o les forces de seguretat, la monarquia o l’exèrcit. Molts i poderosos condicionants en la redacció de la Constitució de 1978. Tot i amb tot, moltes deficiències de la democràcia hispànica, hores d’ara, com les pràctiques corruptes a les administracions publiques o les restriccions a drets i llibertats fonamentals provenen tant de la transició com dels llargs quaranta anys de democràcia parlamentària: partitocràcia, jurisprudència, manca de múscul en la societat civil...

He pensat que era oportú fer un primer article en aquesta secció d’opinió del Diari de Tarragona a l’entorn d’un debat ben viu sobre les memòries col·lectives. Es aquest un tema del meu interès com a ciutadana crítica i historiadora que conec bé com és aquesta una qüestió sensible arreu. Perquè honorem en monuments o mitjançant la toponímia dels carrers i places unes o altres persones, esdeveniments i fites col·lectives? Perquè el nomenclàtor conté a pobles, viles i ciutats de Catalunya un repertori androcèntric? O també escassíssimes mencions a persones i fets protagonitzats per les classes populars i, per contra, perdurables mencions a les elits, el santoral o el personal polític, els militars o les reines i santes.

A Barcelona m’ha confortat anar a l’actual plaça d’Idrissa Diallo, un jove migrant de 21 anys que va perdre la vida al Centre d’Internament d’Estrangers de la ciutat

Aquesta setmana he treballat a Barcelona i m’ha confortat anar a l’actual plaça d’Idrissa Diallo, un jove migrant de 21 anys que va perdre la vida al Centre d’Internament d’Estrangers de la ciutat. Denominació alternativa, d’impuls ciutadà que fou acollida per l’ajuntament, a la que durant anys i panys era dedicada a Antonio López López, un negrer que s’enriquí amb el comerç de persones sotmeses a la condició d’esclaus. A la plaça, a tocar del port vell i de la seu de Correus, hi roman el pedestal ‘decapitat’. Dues instal·lacions expliquen que allí s’hi visqueren les Bullangues del segle XIX i l’homenatge al marquès de Comillas que tornà enriquit com a empresari de les colònies espanyoles i instal·lat a Barcelona va fundar diverses entitats i empreses.

En pocs dies hem vist l’exhumació de Queipo de Llano, el debat sobre Millán Astray i la denuncia, en aplicació de la Llei de memòria democràtica, de Carlos Vallejo, militant antifranquista de CCOO que patí tortures a l’edifici de la policia a Via Laietana. Entitats memorials reclamen que aquell espai sigui un ‘lloc de memòria’ que contextualitzi, expliqui i eduqui, sobre la repressió franquista. Molt em temo que caldrà energies múltiples, institucionals i socials, per aconseguir-ho. Seria una mena de justícia retroactiva com a l’Argentina, salvant les distàncies, s’ha fet amb la ESMA amb vocació de defensar els drets humans i el «nunca más».

He volgut titular aquesta reflexió amb tres paraules ‘fortes’: historia, memòries i política perquè aquest és justament el tema. L’existència de memòries plurals en tota societat oberta i democràtica, el rigor de la ciència històrica i les demandes de tipus polític. El PSOE va forçar la condemna a les Corts espanyoles del cop d’estat de 1936 i la dictadura justament quan l’alternança democràtica havia dut el PP al govern. Fins al canvi de segle, quan aparegué el moviment social ‘per a la recuperació de la memòria històrica’ amb el protagonisme a l’espai públic de la generació dels nets i netes no es crearen les condicions de possibilitat per a la legislació abans esmentada (2007) quan comença a caminar també el Memorial Democràtic català amb el govern tripartit. Però els governs de dretes a partir de 2011 ‘congelen’ a Catalunya i Espanya els pressupostos, els instruments i les polítiques. I caldrà esperar un nou cicle polític perquè s’avanci en allò que el dret internacional ha definit com els processos de veritat, justícia, reparació i garantia de no repetició.

El món viu una crisi econòmica, política, social i cultural que la política dimissionària i la globalització neoliberal no acaben de saber gestionar

El món viu una crisi econòmica, política, social i cultural que la política dimissionària i la globalització neoliberal no acaben de saber gestionar. Les institucions internacionals creades desprès de 1945 ja no ens serveixen. Els greus desafiaments del canvi climàtic, les migracions, la guerra com les lògiques d’empobriment i desigualtat generen incertesa, por, prevalença de trastorns mentals i psicològics. Es en aquest context que creix i s’expandeix la ultra dreta, xenòfoba, racista, masclista... Em direu perquè relacionar-ho amb la historia i les memòries. Doncs perquè, com l’aversió a l’alteritat –de gènere, ètnia o classe– vivim en una guerra cultural si més no a l’occident ric i les identitats subjectives, percebudes i polaritzades, determinen els contorns del debat públic.

El coneixement de la història rigorosa i no manipulada en societats amb passat traumàtic, incòmode; la pluralitat de memòries en permanent contenciós entre el dret de les persones que sobrevisqueren o en foren víctimes i una política que atia ‘la guerra de memòries’ a la recerca d’obtenir rendiments electorals ens han de fer pensar, serenament, en posar les bases i alimentar valors i actituds tant senzilles com rellevants: el dret a la diferencia, la igualtat d’oportunitats, el dret a la vida i a la felicitat, com han proclamat manifestos i declaracions transnacionals. La transmissió de les memòries socials, doncs, com a repte en una societat democràtica.

Comentarios
Multimedia Diari