Finalment, sembla assegurat que el Parlament de Catalunya aprovarà el mes vinent els pressupostos de la Generalitat per al 2023 amb els vots del partit del Govern (ERC), del PSC i dels Comuns. D’entrada, vull deixar ben clar que l’acord pressupostari em sembla una molt bona notícia. I mentre escric aquesta frase me n’adono que per a una persona de la meva generació aquest «d’entrada, sí» porta, com la magdalena de Proust, el record d’un «d’entrada, no» de fa 40 anys que va acabar (amb referèndum pel mig) amb l’entrada a l’OTAN. «Entrada» és l’acció d’entrar però amb una «de» davant vol dir també «per començar» o sigui que tècnicament no van dir cap mentida, per molt que molta gent se sentís estafada. Xutar cap endavant, en política, ja estava inventat, i jugar amb les paraules també, en tenim exemples, com a mínim, des del s. V aC en la (imperfecta) democràcia atenenca, quan els sofistes buscaven no tant la veritat com la persuasió a través de l’oratòria.
Per què em sembla una bona notícia? Per tres motius: Primer, perquè qualsevol institució necessita un pressupost per funcionar i que l’administració catalana en tingui un per al 2023 i no hagi d’encarar aquests temps convulsos amb pressupostos prorrogats em semblaria, d’entrada, una bona notícia encara que el pressupost no m’agrades. En segon lloc, perquè el pressupost sí que m’agrada (especialment els diners destinats a Sanitat, sobretot a l’atenció primària). I en tercer lloc, perquè l’acord pressupostari sembla que trenca la dinàmica de blocs que tenia empantanada la política catalana.
Hi ha especialment tres coses que no m’agraden als pressupostos: el Hard Rock, l’ampliació de l’aeroport i el Quart Cinturó
I ara, el que no m’agrada de l’acord pressupostari. Les meves recances. Hi ha especialment tres coses que no m’agraden: el Hard Rock, l’ampliació de l’aeroport i el Quart Cinturó. Sobretot el Hard Rock, perquè és la que ens cau aquí a sobre i perquè representa un model econòmic propi del passat, generador de ludopatia, explotació sexual i ocupació precària, extractiu de recursos escassos i incompatible amb un desenvolupament sostenible. No podria dir res sobre el megacasino de la macroguitarra que no hagi dit millor la Montserrat Duch en el seu article al Diari de Tarragona del dia 10 de gener La Guitarra, no, gràcies! (si no el vau llegir, sisplau, llegiu-lo!).
No m’ha agradat gens el procés. Em refereixo, aquí, al procés per arribar a l’acord pressupostari entre els dos partits que estan empatats a diputats: el tacticisme d’ERC, fent veure que era possible arribar a alguna entesa amb els seus exsocis, i el del PSC aprofitant la situació per incloure, en un full a banda, un acord d’infraestructures amb tres megaprojectes que no depenen del pressupost de la Generalitat i que sembla més un acte propagandístic de cara a certs sectors.
I la recança principal: no és un acord a tres bandes per a un pressupost sinó un pressupost i dos acords a dues bandes
Em fan recança els relats. Tres relats contradictoris per al mateix pressupost. El govern d’ERC parla d’èxit, el PSC destaca les tres grans infraestructures acordades i els Comuns diuen que al pressupost hi ha «0€ pel Quart Cinturó, 0€ pel Hard Rock, 0€ per l’ampliació aeroport». Em molesta especialment el relat dels comuns. Segurament no és culpa d’ells sinó meva, potser n’esperava massa, però que, després d’haver-se manifestat a tort i a dret contraris al megacasino (fins i tot en van fer professió pública de fe anti Hard Rock en l’acte d’escolta del viatge apostòlic de la candidata que vol sumar), ara es despengin amb una excusa que no arriba ni a la categoria de sofisme em sembla francament decebedor. És clar que no hi són al pressupost. La inversió de l’aeroport la pagaria AENA, la de carreteres el ministeri i el megacasino està ara igual que estava abans, amb el Pla de Desenvolupament Urbanístic pendent d’aprovació. Però l’acord dels pressupostos és un acord i l’acord signat entre el PSC i ERC per tirar endavant les tres grans infraestructures també és un acord, i per molt que estigui escrit en un altre paper i no es voti, és un acord que hi va lligat. Pacta sunt servanda, que deien els romans. Els acords demanen confiança entre les parts i fiabilitat. Que la part amb qui acordes sigui de fiar vol dir que ho sigui per a tothom i en tot allò que acorda, no només en el que pacta amb tu, no puc entendre aquesta pretensió de fer veure que els acords que no t’agraden no existeixen perquè tu no hi participes, encara menys si resulta que la pujada d’impostos que els Comuns van acordar (als pisos buits i al de patrimoni) tampoc hi figura a la llei de mesures fiscals que acompanyarà als pressupostos. Com no sigui que, buscant més una justificació que una argumentació per al seu vot positiu, hagin caigut en un relat marxista, no el que en faria l’oncle Carles sinó el del tiet Groucho en la línia d’allò de «la part contractant de la primera part serà considerada la part contractant de la primera part, per què no fem que la primera part de la segona part contractant sigui la segona part de la primera part?». També és cert que aquí no hi ha dos parts contractants sinó tres, perquè els números són els que són i dos no sumaven. En el fons tots tres, PSC, ERC i Comuns, comparteixen la mateixa necessitat: una mica d’estabilitat a Catalunya perquè, amb un cicle electoral per davant que començarà al maig amb les municipals i continuarà, si aguanta fins llavors el govern de coalició (entre la segona i la tercera part contractant de la primera part), al desembre. Però això, que ho sap tothom, fa lleig d’explicar.
I arribo així a la recança principal. No és un acord a tres bandes per a un pressupost sinó un pressupost i dos acords a dues bandes. Vindria a ser com un trilema sense acabar de definir. I tenint en compte que el que tenim per davant són eleccions on molt probablement no hi haurà majories i s’hauran de fer pactes, tanta estratègia de curta volada i tant de tacticisme, tantes explicacions d’autoconsum per a la pròpia parròquia, tanta retòrica sofista i tan pocs arguments compartits fan molta basarda. Ah, i la Guitarra, no, gràcies.
