Enya Abelló (Reus, 2000) va cursar el Batxillerat Artístic a l’Institut Gabriel Ferrater de Reus. Després, a l’Escola d’Art i Disseny de Tarragona es va especialitzar en el grau d’Arts Aplicades al Mur i també va estudiar el monogràfic de Gravat. Actualment cursa Història de l’Art. Sense deixar de banda la formació acadèmica, aquesta jove s’ha fet un lloc en el món artístic amb iniciatives com el projecte Les petjades de la dansa i la participació en la mostra d’arts visuals Montbriart.
Quin és l’origen d’aquesta passió per l’art?
Des de ben petita m’ha agradat dibuixar. Vaig començar entre els 6 i 7 anys il·lustrant contes per a mi mateixa. A partir d’aquí, vaig experimentar amb altres tècniques, com els retoladors, les aquarel·les, la pintura...
Aquest talent artístic i creatiu és en l’ADN familiar?
Sí. La cosina de la meva mare és ceramista i també professora a l’Escola d’Art i Disseny de Tarragona.
Què significa per a vostè l’art?
Per a mi, l’art és la manera amb què expresso tot el que sento i m’ajuda a desfogar-me quan em sento malament, estic trista... La manera d’oblidar aquesta tristesa o ira és a través dels quadres, els dibuixos, etc. També és una manera d’evadir-me del món real.
Quines són les seves fonts d’inspiració, quant a artistes i moviments?
Pel que fa a artistes, m’agrada molt Vincent van Gogh i també els contemporanis com Marina Abramović i el constructivista Kazimir Malevich. Pel que fa a moviments artístics, m’agrada l’impressionisme i el món de l’abstracció.
Amb quina tècnica s’expressa?
Tot i que la meva tècnica principal és la pintura, en l’actualitat m’estic centrant en el gravat perquè estic fent projectes amb linòleum.
Què té d’especial el gravat?
Entre els àmbits que existeixen dintre el gravat, m’agrada el linòleum perquè et permet fer una contraposició entre el dibuix pla a una sola tinta i els contrastos de llum i ombra. Del gravat m’atrau que, tot i que estiguis treballant amb una planxa, fins al moment d’estampar-la no saps quin serà el resultat. Aquesta incertesa sobre la peça final m’agrada molt.
Això dona lloc a més llibertat i més improvisació?
Sí, perquè pots treballar una planxa molt bé, però pot moure’s de lloc o no entrar bé la tinta i, llavors, el resultat final és diferent.
Arribar a la perfecció és difícil?
Amb el gravat arribar a la perfecció és possible però a la vegada complicat, perquè per més que vulguis treballar minuciosament sempre hi ha alguna cosa que no pots controlar.
Com assoleix l’equilibri entre la improvisació i la perfecció?
Al principi em costava molt acceptar aquesta situació, i per això, ara, ja no busco la perfecció, sinó que busco més la improvisació.
Pinta sabates amb acrílic.
Sí. Abans de la pandèmia una coneguda meva em va demanar si li podia pintar unes sabates. Vaig accedir i no m’esperava que m’agradés tant, perquè el procediment és molt calmat, constant... A partir d’aquí vaig decidir que faria més encàrrecs, que em permeten distreure’m d’altres coses.
També va emprendre el projecte ‘Les petjades de la dansa’.
Va nàixer arran del meu projecte de final de grau. Dintre de la Festa Major de Reus sóc una persona molt activa, ja que formo part de diverses entitats i ballo amb el Seguici. Llavors vaig voler fusionar aquests dos mons: el de la dansa i la pintura. Així, després de contactar amb diferents balls i elements festius, els vaig proposar quedar un dia perquè ballessin amb els peus mullats de pintura sobre teles de 2,10 x 5 metres. D’aquesta manera, les coreografies quedaven plasmades a sobre la tela.
Aquest canvi de format, quin repte li ha suposat?
Al principi no m’atrevia a sortir del format en petites dimensions per por que passaria o que el resultat no fos el que jo esperava. Però el projecte Les petjades de la dansa precisava fer-lo en una escala de grans dimensions. Entremig, cada vegada pintava quadres més grans.
Les obres les va exposar al Museu del Raval Santa Anna.
Va ser la meva primera exposició en solitari, ja que amb els meus companys de l’Escola d’Art i Disseny de Tarragona hem participat en exposicions col·lectives.
Què va significar?
Em va agradar l’experiència, que la gent rebés de manera positiva les obres i que valorés la meva feina com a artista. Vaig organitzar una visita guiada i valoro el suport que vaig rebre dels visitants.
Aquest contacte amb el públic l’ha sentit en el Montbriart.
Vaig conèixer la mostra a través de la meva professora de dibuix, Cori Verni, que des de fa molts anys també hi participa. Llavors, quan vaig començar a anar a les seves classes em va animar a participar. El Montbriart m’ha permès conèixer a altres artistes i creadors. Així, encoratjo a altres ciutats i pobles a organitzar esdeveniments com aquest perquè ajuden als i les artistes a donar-se a conèixer i a expandir les seves obres, així com a fer més gran el seu cercle d’amistats artístiques. Com a artista emergent estar amb contacte amb creadors experimentats em permet aprendre de la seva experiència i m’aporta nous coneixements.
Encara existeix una infravaloració del món de l’art?
Crec que és perquè no es consideren uns estudis ‘grans’ en tant que es percep com una afició més que una carrera professional. M’agradaria que la meva obra també incentivés a altres artistes a participar en més esdeveniments i que el públic conegués els diferents estils artístics que existeixen, i a partir d’aquí despertar el seu interès per aprofundir més en aquests coneixements, a fi de poder valorar el treball que fem els artistes, ja que encara, avui dia, es valora molt més la pintura realista que no pas l’abstracció.
Cap a on li agradaria encaminar la seva trajectòria?
M’agradaria treballar i viure de l’art, que és el somni de qualsevol artista. Així, pensant en un futur immediat voldria treballar en un museu o poder obrir una galeria d’art pròpia en què els i les artistes poguessin exposar les seves obres i donar-se a conèixer.
