L’estructura de l’Església catòlica s’assembla cada cop més a la dels bancs. No ho dic per la gestió dels diners, sinó per la presa de decisions. Abans, els directors dels bancs decidien sobre les operacions amb la clientela de la seva plaça, però ara tot s’ha d’enviar a les seus regionals o centrals perquè ho autoritzin des d’allà. En l’afer del Centre Catòlic de Reus, el prior de Sant Pere ja havia advertit que la decisió final sobre el conveni amb l’Ajuntament i la Diputació depenia del Vaticà, però ha resultat que ja no ha passat el filtre dels caps i assessors territorials, és a dir, l’Arquebisbat de Tarragona.
Aviat farà dos anys que argumentat que els «greus problemes estructurals» de l’edifici obligaven a fer «una intervenció integral amb caràcter d’urgència», l’Arxiprestat de Reus va clausurar l’espai i va desnonar el Bravium Teatre, que hi tenia la seu des de feia dècades gràcies a un contracte sense contrapartida econòmica directa. Les desavinences entre propietari i llogater venien de lluny, el contracte en qüestió ja estava vençut i el Bravium va considerar que l’Església havia actuat amb «mala fe» en l’assumpte, però no li va quedar altre remei que cercar una seu provisional.
Com a titular de l’històric casalot del carrer de la Presó, l’Arquebisbat és molt lliure de destinar l’immoble a l’ús que més li convingui, a intentar obtenir-ne rendiments i a aplicar limitacions a les activitats que s’hi facin, com qualsevol propietari amb casa seva. Però si el que vol és trobar una administració pública que pagui les obres per salvar-lo i n’assumeixi el manteniment, els termes de la negociació canvien.
Nou model
La idea del prior i del consell que l’assessorava era convertir el vell Centre Catòlic en un nou espai cultural amb un model de gestió que reportés ingressos a la Prioral. La recerca d’operadors interessats i de finançament per a les obres de rehabilitació no van donar els resultats esperats i, finalment, l’Ajuntament i la Diputació van acudir al rescat.
El passat 14 de novembre les tres parts van anunciar l’acord per reformar el Centre Catòlic i convertir-lo en un nou teatre municipal, mitjançant la cessió d’ús a l’Ajuntament per 99 anys, a canvi que el consistori pagui les obres –amb l’ajut de la Diputació–, pressupostades en 2,47 milions d’euros. A més, el nou equipament seria la seu social del Bravium.
Va ser un pas arriscat, perquè abans de la roda de premsa els assistents van saber que el conveni encara no comptava amb el nihil obstat del Vaticà. La data de signatura es va establir per a set dies després, però l’acte no es va celebrar, ni tampoc l’inici immediat de les actuacions, segons el calendari anunciat.
Per contra, l’alcalde Pellicer es va trobar amb una contraproposta de l’Arquebisbat de Tarragona que modificava substancialment els aspectes jurídics i econòmics del conveni, com la durada de la cessió de l’equipament i la gratuïtat i disponibilitat dels espais. Fins i tot es volia limitar la lliure expressió cultural i artística en la programació que acollís.
Desconec si els departaments d’Assumptes Econòmics i d’Administració dels Béns de l’Església de l’arxidiòcesi tarragonina sabien res del Centre Catòlic de Reus abans de fer aquest replantejament. En qualsevol cas, sí que van mostrar una profunda ignorància sobre les condicions d’ús obert a totes les persones i idees que les administracions públiques han de garantir quan s’avenen a pagar íntegrament la rehabilitació d’un immoble privat. La pretensió d’establir una censura prèvia que eviti «manifestacions i expressions contràries a la moral cristiana», la confirma.
Si l’intent d’introduir una clàusula d’aquest tipus invita a pensar en un cert allunyament de la realitat per part del Consell per als Assumptes Econòmics de l’Arquebisbat, l’ocurrència de divulgar-la ho referma.
Quan l’alcalde Pellicer va rebre la contraproposta va demanar una reunió amb l’arquebisbe, que es va fixar per dijous passat i finalment no es va celebrar. Tot plegat, configura un escenari on l’interès públic que justifica el projecte queda molt minvat. Potser seria qüestió d’anar pensant a dedicar els 2,1 milions compromesos per l’Ajuntament a una millor causa o, si més no, en un equipament de titularitat municipal i no a casa d’altres. El Vapor Vell, per exemple, dorm el son dels justos des de fa temps, i contribuiria a dinamitzar el barri del Carme.
Un replantejament que no ha de ser incompatible amb resoldre el futur del Bravium Teatre que, com ha dit el seu president, «no és solament un lloc».
