Recordo que m’agrada l’art ja des de molt jove: pintura, escultura i música formen part de la meva vida. Ja de jove m’agradava visitar galeries d’art. A la Rambla Nova, davant del Moto Club, hi havia el Centre d’Iniciatives i Turisme, que va tenir un paper important en aquesta època alhora de donar a conèixer Tarragona i promocionar la seva cultura, com el romesco.
Allí hi havia una sala on sempre hi exposaven bons pintors. Recordo les exposicions de Cusiné, l’aquarel·lista Ceferí Olivé, Joan Baptista Plana o el vila-secà Serra. Quan era jove passava pel Centre d’Iniciatives i Turisme i mirava aquells quadres, que per a mi eren molt cars ja que un jove no disposa de diners. I també és cert que tenia d’altres preferències com la moto o la fotografia.
Després va obrir la sala d’art Arimany a l’antiga avinguda Colón (avui Rovira i Virgili), cantonada Ritort i Faus. L’Arimany després es va traslladar a l’edifici de l’Hotel Lauria. Va ser la primera galeria on hi vaig comprar un quadre. Era La maternitat, un quadre de gran format de Joan Miró Solé, no confondre amb Joan Miró Ferrà, a qui vaig tenir la sort de conèixer a Mont-roig, on hi tenia un gran mas i hi passava temporades.
Joan Miró Solé, el de Tarragona, tenia el mateix nom que el famós, però jo penso que això va jugar en contra seva, ja que ell era un bon pintor per mèrit propi. De Joan Miró Solé és el gran quadre que presideix Casa Boada, sobre el viatge a Amèrica de Cristòfor Colom. Aquest quadre el va pintar al carrer, davant del bar, recolzat en una morera, l’arbre que hi havia abans. Joan Miró Solé mel va regalar, el suport de fusta el va proporcionar el Joan Vidri Mas de Sarral, que el va encarregar a un fuster.
Crec que deu tenir uns quatre metres quadrats, i va ser de les primeres obres de gran format que va pintar Joan Miró Solé. D’ell tinc alguns quadres més, un de la catedral de Tarragona i un parell de retrats de pallassos.
També recordo que s’exposaven quadres en algunes associacions, com avui fa l’Ateneu de Tarragona, o en aparadors comercials, com els de les antigues botigues de teixits Coll o avui l’adrogueria Padrell de l’avinguda Ramon i Cajal. No sempre els pintors ho tenen fàcil per exposar la seva obra i poder exposar algun quadre en un aparador és una bona manera. Recordo que molts cops el senyor Coll comprava els quadres que s’hi exposaven.
Les botigues amb molts aparadors normalment s’hi avenien. També durant tot l’horari comercial de la botiga Chivite de la Rambla Nova van tenir a l’aparador l’artista Miquel Marcè Morera, més conegut com el Dalí de Valls, que va estar pintant.
Al claustre del convent dels Pares Carmelites, els de l’Aigua del Carme, s’hi feien exposicions que servien per aconseguir diners per a obres benèfiques. Hi podies exposar quadres, i normalment sempre es venien ja que els compraven família o amics... i potser algú que no et coneixia.
Era un lloc amb molta visibilitat ja que en aquella època l’església del Carme estava de moda i tenia molts parroquians, que després de missa passaven una estona parlant al claustre. El promotor de tot això va ser el pare Pere, que era de Constantí i va estar molt de temps a Tarragona. Després va marxar a Lleida i tornà a Tarragona al final de la seva vida. Va tenir una mort trista ja que quan anava a buscar una maleta per anar de viatge l’armari on hi tenia la maleta se li va abocar i va morir del cop.
Molta gent jove de Tarragona van ser casats pel pare Pere, ja que molt jovent va fer cap als carmelites i a la congregació mariana, on s’hi feien moltes activitats culturals. L’altre dia, parlant del pare Pere amb l’amic Lluís Maria Pagès, en va dir que a ell l’havia casat.
També recordo que al Metropol s’hi feien exposicions, un cop hi va haver un artista, que es deia Eduard, que hi va exposar marcs sense res a dins, i un mirall. Anuncià que qui entrés a l’exposició es podia fer un autoretrat, aleshores hi havia el mirall i només posant-se davant es podia veure l’autoretrat anunciat. L’Eduard era un artista bohemi, molt educat que passava desapercebut i tenia un humor fi.
Crec que el que el Ferran Gerhard feia escrivint l’Eduard ho feia amb la seva obra. Va fer una exposició de miralls que va titular «Ens veurem les cares» i «Autoretrat». Un cop va fer una conferència a dalt d’una escala i se’n va parlar molt. Va dir que els sermons es feien dalt d’una trona i com que ell era pobre ho feia des de dalt d’una escala. També hi va pujar amb un pot de pintura i una brotxa grossa i va esquitxar els assistents. La gent es va espantar una mica, però en realitat era aigua i tothom s’ho va prendre bé. De quadres en deuria pintar molt pocs, un va ser famós ja que el va pintar al compàs de la música i se’n va parlar als mitjans.
A l’exposició del Metropol va començar a descriure els diferents tipus de marcs, i va acabar dient que molts cops valia més el marc que la pintura. També deia que un quadre sense marc va despullat, i que si li poses un bon marc el quadre guanya. Al bar l’Eduard va venir algun cop, i el recordo com una persona seriosa. Tenia molta amistat amb el Daniel de la Fuente Torrón, del Diario Español, i amb la get de la ràdio, que en aquella època era molt eficaç. A Ràdio Tarragona el Màximo Burxa hi posava molta salsa.
Són molts els pintors relacionats amb el Camp de Tarragona, ara em ve al cap el Carles Altadill, que ha mort fa poc. Però sense voler ser exhaustiu, voldria citar també Tomàs Olivar, Magda Folch, Jaume Queralt, Teresa Aragonès, Tito Figueras, Jaume Minguell, Josep Maria Rosselló, Joan Baptista Plana, Antoni Alcàsser, Joaquim Icart, Jeffrey James White, Joan Òdena, Ceferí Olivé, Martínez Lozano, Cusiné, Jordi Abelló, Lluís Font Munté i Lluís Font Grau, que són pare i fill. També voldria citar tres dibuixants, el Napi, el Faro i el Muntanyola.
Recordo la sala d’exposicions de l’antiga Caixa d’Estalvis Provincial de Tarragona, que va passar a ser Caixa Tarragona. Actualment l’única entitat bancària que fa exposicions ho fa al Caixa Fòrum, són exposicions de renom però que poc tenen a veure amb Tarragona. Les escoles també s’oferien a promocionar les obres dels seus alumnes, que anaven a parar a les cases dels pares o familiars.
Recordo que un cop vag anar despenjar els quadres d’una exposició dels alumnes a l’Escola de Sant Pere i Sant Pau, ja que la meva dona Conxita Aragonès hi va treballar de mestra i era una exposició de quadres dels alumnes més grans que havien fet a final de curs.
