Recordo aquells clients que eren de pobles propers a Tarragona que quan venien a casa explicaven que era la festa major el seu poble i que vindrien orquestres, amb concerts i balls, hi hauria futbol, actes per als petits i molts més actes. Els dinars de festa major eren semblants als de Nadal, però amb convidats amics dels més jóvens de la casa. Els qui podien es quedaven a dormir i normalment hi havia més gent que llits, i la veritat que ningú prenia pastilles per dormir, però tothom acabava dormint bé.
Les primeres sortides de joventut eren anar a les festes majors, pràcticament no hi havia discoteques. M’explica el senyor Xavier Torné, músic a qui molts coneixereu per ser un dels dos trompetes de les Festes de Santa Tecla, que el seu pare li explicava que al carrer Gasòmetre de Tarragona hi havia un descampat on posaven un envelat.
Sala desmuntable per a les festes
Així la ciutat va tenir una sala desmuntable per a les festes. Al del carrer Gasòmetre crec que hi va arribar a tocar un jove Miguel Rios. Als envelats també s’hi feien sopars amb els veïns i els forasters convidats. Alguns cops durant els àpats d’envelat s’hi tocava música suau. Era com si tot passés en un saló màgic que desapareixia després dels tres dies de festa. I passat un any l’envelat sempre tornava. Quan es construïa era un espectacle per a grans i petits. S’improvisaven vàters i així el poble seguia net.
A les festes hi tocaven bones formacions, sobretot de la zona. L’Excelsior d’Alcover tenia com a guitarra elèctrica i veu el senyor Josep Freixa, pare del també músic Jordi Freixa, el nom real del Jordi Català. Una altra orquestra era la Melodia. Jo tenia un veí que hi tocava i n’era un músic polivalent, el senyor Estiles.
L’orquestra és centenària i continua activa, ara hi conec el Xavier Torné. Una altra formació va ser l’orquestra Sensación del Vendrell, d’aquesta orquestra se’m van quedar gravades algunes peces, com l’intermedi de la sarsuela «La leyenda del beso» o valsos de la família Strauss. De l’orquestra Sensación n’era director el mestre Mercadé i cantant Francisco Garrido, de Tarragona.
Francisco Garrido també dirigia l’orquestra quan feien els concerts. Garrido va crear la seva pròpia orquestra, Francisco Garrido y su conjunto, i també va gravar discs. Crec que el seu gran èxit va ser la interpretació de la peça «Imperial Tarraco» (de Joan Juncosa i Josep M. Torrens), que va treure quan ell tocava en els balls de l’Hotel Imperial Tarraco. Garrido va deixar la carrera musical en ple moment d’èxit i es va dedicar a la ràdio, a Ràdio Tarragona i sobretot a Onda Rambla.
Agència de publicitat
També va muntar una agència de publicitat juntament amb Joan Juncosa Penedès i Mario Santos Franco, que va fer la mili amb mi. Francisco Garrido també va ser directiu del Club Gimnàstic, quan ja estava al Nou Estadi. Però jo amb el Francisco Garrido hi tenia una altra relació, ja que érem família política. Quan ell encara cantava, es va casar amb la meva cosina Maria Antònia Sagarra Boada, que era filla de la germana de mon pare Maria Boada Calbó.
De l’orquestra Marabú de Valls vaig conèixer un músic que tenia una sastreria al carrer Unió. Abans la majoria de músics tenien una altra professió. Això constata que només amb la música costava viure, com passa avui. Els Escolans de Sant Sadurní eren una altra orquestra que recordo, tot i que només una mica el bateria.
Ja que quan tocaven a Nulles es quedava a menjar a casa, al carrer Sant Sebastià 18, convidat pels meus tiets Laieta Boada Calbó (la germana de mon pare) i Sisquet Segarra (el germà del Miquel Segarra de Suïssa). Aquests tiets hi van viure una temporada. Els hi anava molt bé dinar allí, ja que la casa era molt a prop de l’envelat. Hi va haver un any que al concert dels Escolans vam demanar una llotja al costat del bateria, que ren els que no volia la gent, ja que no es veia tan bé l’orquestra, però a naltros ens agradava veure com tocava el bateria i poder parlar amb ell. El bateria va dedicar-nos una cançó i recordo que va dir que havia dinat molt bé a casa i que havia estat molt ben acompanyat.
Als envelats també s’hi feien sopars i algunes vegades fins i tot s’hi posava música
Abans les orquestres tocaven autèntics concerts, amb música clàssica, òpera o sarsuela. Ara les orquestres acostumen a portar una part d’espectacle, amb electrònica i llum, amb uns resultats molt sorprenents. I el repertori ha anat canviant, igual que els gustos del públic han canviat.
Alguna orquestra, com la Costa Brava en l’època del director Joan Vilanova, incorporava un contratenor, per la qual cosa la formació tenia cinc cantants. No n’he vist més de contratenors. Per entendre’ns, el contratenor fa la veu de la mezzosoprano en home. Jo preferia les orquestres d’abans, sense trampa ni cartó.
També eren habituals els concerts de vermut. Per a mi aquests concerts eren una cosa rara, ja que la gent parlava constantment, i això unit a la poca potència del so feien que el concert fos dolent. Els concerts que feien a la tarda abans del ball eren molt bons, ja que hi regnava el silenci. Després del concert anàvem a sopar i el jovent acudia al ball. Els no tan jóvens arribaven més tard, perquè havien d’acabar la sobretaula del dinar i netejar.
Galetes amb vi ranci o moscatell
Als pobles s’oferien galetes amb vi ranci o moscatell als músics. També se servien copetes de ratafia, que s’acostumava a fer a casa. A les festes majors és tan important la gastronomia o les begudes com la música, tot plegat forma part de la nostra cultura. Les postres de músic ara ja formen part de les cartes e molts restaurants. Estan composts per fruits secs i panses, i algú també hi posava alguna figa seca.
Junt amb els envelats s’hi instal·laven petites parades on es venien llaminadures, coco tallat, cacauets, també núvols de sucre, pomes banyades en sucre (de color vermell)... També globus, pilotetes folrades de pell i lligades amb una goma, espanta-sogres, ulleres de sol de cartó i vidres amb paper de cel·lofana. Els xiquets s’ho passaven bomba, sobretot si venia la xurreria, que no era sempre.
Més enllà de l’envelat hi havia el nucli de la festa, la missa major, i la professó amb el patró del poble, autoritats i acompanyament musical. En els dies de festa major als pobles hi havia de tot, però en passar la festa desapareixia tot a una velocitat sorprenent. Tocava treballar i esperar un any per poder participar altre cop a la festa.
