Qui ens ho havia de dir, el passat 18 d’agost, vigília de Sant Magí, que el pilar de l’Arribada de l’Aigua seria l’últim que veuria? Va escollir aquella estructura en aquell indret concret per acomiadar-se de més de setanta-cinc anys fent castells. Tota una vida, i quina vida!
Dijous al vespre ens vam assabentar de la mort d’Antonio Solé, l’Índiu. La Colla Jove Xiquets de Tarragona, entitat a la qual compartia els castells, va quedar glaçada, i ho dic perquè ho vaig veure. I no era per menys: als seus vuitanta-dos anys havia passat per nombroses colles castelleres, enfilant-se als troncs o parant de baix. L’Índiu estava fet d’una pasta que ara ja és cara de veure, un tipus de castellers com els d’abans, que li donava una manera molt particular de veure i de viure l’afició castellera i que cada vegada té menys guardians. El penúltim se’n va anar dijous.
Quedar-se només amb què l’Índiu va ser casteller de la Colla Jove seria enormement greu per diverses qüestions. I una falta de respecte. L’Antonio Solé, abans de vestir la camisa morada, va demostrar que ser casteller podia voler dir una altra cosa. Als seus cinc anys va entrar a la ja desapareguda Colla Vella dels Xiquets de Tarragona, on en va ser un membre destacat dels troncs i els poms de dalt. La Colla Jove va difondre ahir una imatge amb un joveníssim Antonio Solé fent de segon al pilar caminant de la Mercè del 1965 i una curiosa imatge dels dos espadats pujant les escales del consistori. La seva camisa ens l’hem d’imaginar blava. Fixeu-vos en els detalls.
El món casteller d’aquell moment era molt diferent al d’ara. Potser per això actualment no s’entendria el que va fer l’Índiu al llarg d’aquelles dècades, on va passar pels Castellers de Barcelona, els Nens del Vendrell, les dues colles dels Xiquets de Valls i els Nois de la Torre. Col·laborant-hi puntualment, com s’estilava aleshores, però sense arribar a tenir la camisa. Eren uns altres temps.
El 1970 va tornar a Tarragona, amb la unificació de les colles de la ciutat, i aquest cop amb camisa, va formar part dels Xiquets de Tarragona. Tan va ser així que, el 1979, amb la formació de la nova Colla Jove Xiquets de Tarragona, se’l va anar a buscar amb la intenció que compartís els seus extensos coneixements castellers amb una encara inexperta formació acabada de néixer. I així fou.
D’aleshores ençà ja no va tornar a canviar més de colla. «Per aquells joves que van començar era algú molt especial, que no tenia mai un no per resposta i plenament integrat des del principi», se sentia dijous a la nit al local, per amics seus que ja el trobaven a faltar.
A la Jove va ser protagonista dels primers 2 de 7, 4 de 8 i 4 de 9 amb folre. Però fent gala de la seva superioritat pilanera, també va signar els primers pilars de 5, de 6 i el primer pilar caminant dels morats per la Mercè. Amb la Jove ha fet tots els pilars de l’Arribada de l’Aigua de Sant Magí, ja fos de segon o de baix, fins l’any passat, quan va anunciar la seva ‘jubilació’ castellera. Per tot això i per incomptables i innombrables coses –literalment–, la Jove li va concedir el 2015 el reconeixement de casteller d’honor. Ningú més ha merescut aquest títol, de moment.
El seu posat bonament orgullós quan aguantava el pilar amb una mà, les seves peculiars ‘indiades’ o les seves salutacions barroeres ja formen part de la memòria col·lectiva inesborrable que deixa l’Índiu. Com es trobarà a faltar el seu particular ‘vucalari’ –vocabulari– al local d’assaig, a partir d’ara. Aquí deixa tota una família castellera de sang, política i de colla que ens hem quedat orfes però contents d’haver-lo conegut i haver-ne après. Perquè l’empremta de l’Antonio transcendeix la Colla Jove per col·locar-lo a un lloc preferent dels castells a la ciutat.
Rellegint una entrevista que li feia l’estimada Genoveva Zaragoza, en un número antic de la revista de L’Esperidió, ell reconeixia voler ser «un company més de la Colla», plena «d’amistats». Així que, Índiu, no pateixis que seguirem fent l’índiu per tu. Bon viatge, amic.
