Dijous, 13 d’abril, fou el dia de sant Hermegild, amb un carrer dedicat a Tarragona. És el situat entre la plaça del Rei i la baixada de la Peixateria, si bé fins a la reordenació i patrimonialització de la capçalera del circ arribava a la Rambla Vella.
Les voltes d’aquesta zona encara es denominen «de sant Hermenegild». La ubicació en el melic del centre històric i la proximitat tant al castell del Rei o torre de Ponç Pilat dona pistes per endinsar-nos en el lligam del personatge amb la nostra ciutat.
Segons fonts diverses va ser a Tarragona, on Hermenegild fou empresonat i mort l’any 585, en negar-se a abjurar del cristianisme. Així ho feien constar el cronicó de Joan de Blicara i un text de sant Gregori de Tours, ambdós coetanis dels fets; Juan Croisset el 1885 a l’obra “Año cristiano”; Juan Ferrando el 1950 a “Iconografia de los Santos”; Joan Amades el 1952 al “Costumari català”; historiadors contemporanis com Salvador-J. Rovira, Antoni Jordà i Amancio Isla; o Joan Arimany el 2011 al “Diccionari de sants històrics catalans”. Sobta, però, l’absència de devoció i culte a casa nostra.
Fill i rei rebel
Hermenegild era fill del rei visigot de Toledo, Leovigild, qui governà entre el 568 i el 586, i germà de l’imminent rei Recared. Nascut el 564, el pare encarregà al jove Hermenegild el govern de la província Bètica, amb capital a Sevilla. Fou aquí on la seva esposa, la princesa franca Ingundis, i l’arquebisbe, el seu oncle i futur sant Leandre, el convertiren al cristianisme.
Així, esdevingué un rei rebel entre el 579 i el 583 dirigint el sector catòlic contra els arrians, doctrina cristiana caracteritzada per estar en contra de la Trinitat i concedir més importància al Pare Déu que al Fill, i agrupada entorn de Leovigild. El 582 aquest atacà els territoris fidels al fill: la Lusitània i la Bètica, organitzant el setge de Sevilla l’hivern del 582 fins a l’estiu de 583.
Derrotada Sevilla, Hermenegild fugí a Còrdova, que caigué el febrer del 584, i on fou pres. Va ser desterrat a València, i després a Tarragona el 585. Exhortat pel pare a abandonar el cristianisme, s’hi negà, per la qual cosa el condemnà a mort, essent decapitat el 13 d’abril, per la Pasqua d’aquell any.
Poc després, el papa Gregori I el Gran, a la prelatura de Roma entre el 590 i el 604, el reconegué com a màrtir, i així figura en la llista elaborada en el segle VII pel teòleg visigot Valeri del Bierzo, tot i que no seria canonitzat fins al 1586 pel pontífex Sixt V. Urbà VIII l’introduí al calendari de l’Església universal el 1636.
Hermenegild fou un precursor dins la seva família perquè el germà, Recared, aliat del seu pare arrià durant tot l’afer, esdevingué el primer rei visigot convers al cristianisme el 589, pocs anys després del fatal desenllaç. Dos abans ja havia fet executar Sisbert, el botxí del germà.
Iconogràficament, és representat amb diferents atributs: la palma indicativa del martiri, la destral de la decapitació, els grillons de pres, el crismó com a símbol de Crist per la defensa de la fe, i diversos elements reials: l’esfera, el ceptre i la corona. Se’l considera patró dels conversos i, junt amb sant Ferran, protector de la monarquia espanyola.
Disputa amb Sevilla
El regnat a Sevilla ha fet que encara puguem trobar-hi la presó denominada de sant Hermenegild, on segons la tradició també romangué en captiveri i fou martiritzat. Situat en la torre medieval dita de Còrdova, supervivent de la muralla musulmana i per tant posterior al període visigòtic, localitzem un petit oratori amb un magnífic enteixinat mudèixar amb colors vermells, blaus i or, i que recorda la devoció sevillana cap a Hermenegild. Aquesta joia de capelleta es bastí sobre el calabós de la torre.
Hi està vinculada l’«Hermandad de San Hermenegildo», fundada el 1248 per cavallers cristians. El 1598 es traslladà a recer de la torre esmentada, i esdevingué propietària d’una església aixecada entre 1606 i 1616, que avui compta amb la mateixa advocació titular. L’escultura principal del retaule ha estat atribuïda al mestre de la imatgeria, Juan Martínez Montañés. Tot aquest procés estigué vinculat a anacoretes, penitents i preveres que fomentaren l’indret com un lloc sant vinculat a la mort d’Hermenegild.
Cert és que Sevilla conservà unes relíquies –el cap tallat i altres petites restes–, exposades a la veneració fins a la invasió musulmana el 711, quan foren traslladades al nord i amagades. Després viatjaren a la catedral de Saragossa, que conservà la mandíbula, i, lliurades per la reina Sança de Castella, esposa d’Alfons el Cast d’Aragó, al convent de monges de Sixena, fundat per ella el 1188, i on es guardaren.
Excepte un os petit conservat per la germandat sevillana, probablement retornat el 1592, avui les relíquies romanen al monestir de San Lorenzo del Escorial, on foren dipositades en complir-se els mil anys del martiri. Actualment encara és copatró de Sevilla.
