1.700 músics sobre l’escenari de la TAP

Tarragona va viure ahir el concert de banda més multitudinari que s’ha fet fins ara a Catalunya amb més de 1.700 músics d’arreu del país. Aquest és un dels actes que l’Associació Catalana d’Escoles de Música (ACEM) ha impulsat per celebrar el 25è aniversari. El que es va viure a la Tàrraco Arena Plaça fou només un tastet d’allò que ha de venir: el gran concert final, amb 6.500 músics, que se celebrarà el 10 de juny a l’estadi de Cornellà-el Prat. Durant diverses setmanes, els alumnes han treballat les peces per separat, fins que ahir al matí van poder fer el primer i únic assaig conjunt. El president de l’ACEM, Carles Farràs, explicà que el repte s’ha superat per la feina de les escoles de música, que han seguit «ràpidament les indicacions llegint partitures, un llenguatge universal».

Una de les persones per a les quals el concert ha suposat tot un repte ha estat el director d’orquestra i compositor Albert Gumí, encarregat de dirigir la banda multitudinària a Tarragona. Entre les dificultats, «òbvies», la gran quantitat de músics; però també l’ampli espai, que fa que el so tingui un cert retard. Amb tot, Gumí explicà que, un cop acostumats al so, «la música ha començat a sortir» i, així, «el que en principi és un problema acaba sent una virtut perquè tens un gran potencial de timbre, volum i so que poses al servei de la música».

A primera hora del matí, músics de tot el país –molt joves, la majoria, però també de més edat– van començar a assajar a la Tàrraco Arena Plaça. «Ha estat una sorpresa la quantitat de so, però ara ja estem posats»,  comentà el director de banda.
I és que els instrumentistes treballaven amb les partitures des de fa mesos a cada escola i amb el seu conjunt. En Miquel Duran, professor de l’Escola municipal de música i dansa d’Esparraguera, explicà que fa setmanes que treballen a l’aula i que han adaptat les partitures a tots els nivells del centre i, així, «no s’ha fet tan diferent quan hem arribat aquí», tot i trobar-se amb una situació de «magnituds a les quals no estem acostumats». La Júlia Aguilera, clarinetista de la mateixa escola, acostumada a tocar amb una banda d’unes dimensions més reduïdes, explicà que el més complicat era la coordinació.