A la fresca amb un bon gelat

Tot just som 15 de juliol i ja hem passat dues onades de calor difícils de suportar, en especial a les zones d’interior on els termòmetres han superat els 40 graus. 

Gràcies en tenim dels beneïts aires condicionats o climatitzadors. Al migdia, no hi ha res com tancar-se a casa, baixar les finestres i engegar l’aparell per crear una espècie de fortalesa de solitud i tranquil·litat a 24 graus, on resguardar-se i oblidar l’infern del carrer.

Realment, no sé com podíem subsistir abans sense els aires condicionats.

Potser és que tampoc feia tanta calor i ara estem començant a patir els efectes d’un escalfament global que, per cert, amb tant aire condicionat estem contribuint a crear. És el peix que es mossega la cua.

Abans, quan a les cases el màxim que hi havia era algun ventilador, la millor manera de passar les calors era fer una remullada, sortir a prendre un gelat i a la nit, asseure’s al carrer «a la fresca» amb els veïns. Els dos primers es mantenen però el darrer és un costum molt de poble que es va perdent, i és una llàstima.

Al meu carrer, tot i no ser molt llarg, hi havia fins a tres grups fixos de gent a la fresca, que cada dia es reunia després de sopar i retirava cap a les dotze de la nit, com la Ventafocs. El meu en concret estava format per cinc avis i dos xiquetes: una veïna i jo, que érem inseparables i que ens dedicàvem a jugar al mig del carrer (perquè ben pocs cotxes hi passaven) mentre escoltàvem el que xerraven els grans.

A vegades ens enviaven a comprar un gelat o ‘polo’. El preferit de la gent gran era el tradicional ‘corte’, un tros de barra de gelat d’un, dos o tres sabors i amb dues galetes a les vores, que era més o menys gran depenent de la generositat del venedor de torn.

Perquè en l’àmbit de la gelateria tots tenim les nostres predileccions. L’altre matí enumeraven a RAC1 els gelats de la nostra infantesa: Popeye, Pirulo, Dràcula, Tiburón, Calipo, la Copa Brasil, el Frigopie, el Frigodedo, el Twister i tants d’altres.

He de confessar que no sóc molt de gelats, però si tothom al meu voltant en demanava un, jo optava per un d’intens sabor a fresa, el Frigodedo, que no em podia acabar mai. El final era sempre el mateix: anant a terra o regalimant per la mà i el braç. Un drama.

Posteriorment em vaig passar a la llet merengada, que en servir-se amb got i palleta de plàstic t’evitava els mals anteriors.

Però sempre hi ha algun què: i en el cas dels granissats passa com amb els mojitos, que tot és gel. Així que et passes més estona intentant desfer el gel amb la palleta que no degustant el refresc en si, no ens enganyem.

El rei dels gelats per compartir amb la família, com a postres per dinar, era la Comtessa, almenys a casa nostra. Fins i tot el gos en degustava les sobres, llepant la safata de plàstic per tota la terrassa, en una època en què donar dolços a un gos no era el sacrilegi que és actualment. Bé, de fet parlem de la mateixa època en què per no passar calor al cotxe, només hi havia l’opció de baixar la finestreta manualment i treure el cap perquè et donés tot l’aire a la cara. Rudimentari però eficaç.

Fem del nostre pis una fortalesa d’aire condicionat i solitud

Ara, per sort, al cotxe, a casa i a gairebé tot arreu podem gaudir dels climatitzadors. En això hem guanyat qualitat de vida, però també fa molt més difícil que arribem a compartir un gelat amb els nostres veïns, prenent la fresca al carrer durant la nit.

És veritat que sempre podem parlar amb els residents a l’altra banda del replà a través del grup de WhatsApp de l’edifici, o saber pel Facebook què fan i què deixen de fer, si és que hi ha prou confiança per haver-los agregat com a ‘amics’.

Fins i tot se’ls hi pot concedir algun ‘like’ a les fotos de les seues vacances, des de la fres queta del nostre sofà. I t’estalvies el perill, si seus amb una cadira plegable a peu de carrer, de ser envestit per un cotxe passant a 80 per hora amb el ‘Despacito’ o qualsevol altre reggaeton amb lletres que fan posar els pèls de punta, a un volum que els eriça encara més.