Adelina López: ´Crear color és més que pintar´

Entrevista a la pintora resident al Rourell

19 mayo 2017 22:55 | Actualizado a 22 mayo 2017 18:07
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

- Per què pinta?

- Per casualitat. Volia fer ceràmica, però a causa d’un problema d’artrosi a les mans ho vaig haver de deixar. A l’Escola de Sant Roc de Valls, que pertany a l’Escola d’Art de la Diputació de Tarragona, la professora, Rosa Comi, em va dir ‘¿per què no pintes?’ Jo mai a la vida havia pensat que seria capaç de pintar. Així vaig començar, i al principi va ser horrorós.

 

- Horrorós? Per què?

- No em sortia res. Tenia el pinzell a la mà i no sabia què fer. Em sentia com si hagués de pintar una paret. Vaig estar a punt de llençar la tovallola, fins que la Rosa Comi em va posar una petita espàtula a les mans i em va dir ‘vés barrejant els colors bàsics, vés fent, pintar és fer color’. A partir de llavors ja no vaig poder parar.

 

- Quina sensació va tenir?

- Va ser com un esclat, un descobriment, tota una sorpresa. Cada dia em diverteix i em fascina més la creació del color.

 

- Què han dit els crítics que han vist els seus quadres?

- Els que han vist la meva obra pensen que és un estil bastant personal, i que el que crida molt l’atenció és la potència i el contrast del color. Hi ha gent que em diu que sóc molt valenta amb el color; potser és que, més que valenta, sóc inconscient... Jo penso que crear color és més que pintar.

 

- Té èxit quan exposa?

- Puc dir que sí. He exposat al Rourell, on visc, i també a Valls dos o tres cops. A Tarragona, a la Pobla de Mafumet i al Morell, a Vilallonga del Camp... També he exposat a Terol. Jo vaig néixer a Barcelona, però els meus orígens, paterns i materns, estan en un bonic poblet, molt petit, de Terol, que es diu Cuevas del Cañart. He exposat allí i a Castellote, on vaig dur fins a 40 quadres.

 

- Els seus quadres els veu com una producció?

- No. Cada quadre té un significat íntim i particular. Quan venc un quadre, la sensació és que se m’enduen una cosa molt meva. Vendre agrada, evidentment, perquè vol dir que la gent valora el que estàs fent, però realment és com si t’arrenquessin una cosa de molt endins. Són dos sentiments alhora: voldries vendre el quadre, i no voldries.

 

- Però vostè es posa a pintar un quadre pensant que el vendrà, o no?

- No, no, no. Jo pinto per mi, perquè quan estic immersa en la pintura no m’adono de cap altra cosa que passi al meu voltant. Diria que entro com en un altre estat de consciència gràcies al color.

 

- Veig que també incorpora terres... Per què?

- Perquè canvien la textura del color. Jo experimento sempre. Puc partir d’una idea, però aquesta idea sempre evoluciona a mesura que vaig creant.

 

- La seva vida és millor perquè ara pinta?

- Estic molt contenta, molt i molt. Pintar m’aporta beneficis en tots els sentits, una sensació de satisfacció, d’alegria.

 

- Ha après potser a mirar d’una altra manera?

- Sí, totalment. M’adono de moltes més coses de l’entorn que abans em passaven desapercebudes. Em passa també amb la fotografia. Ara faig fotografies només per després pintar. Vaig d’excursió i em fixo més en el paisatge, i penso en com el pintaria... Se m’ha desenvolupat una sensibilitat que abans no tenia.

Comentarios
Multimedia Diari